Francesc Guillaumet Periodista

Qui escriu aquestes línies no és creient tot i que s’ha format a l’escola cristiana. Em penso que cal fer primer aquesta precisió per afrontar el tema del que m’agradaria parlar avui arran de l’esmena que ha presentat el Partit Socialdemòcrata (PS) en la que defensa la laïcitat de l’Estat i el fet que no s’ha de fixar per llei l’obligatorietat d’oferir l’assignatura de religió als centres de la línia del sistema d’ensenyament andorrà. Deia al començament d’aquest article que no sóc creient i em penso que és important remarcar-ho pel fet que la meva humil opinió sobre aquest tema és que una cosa és la laïcitat de l’Estat, que té tot el sentit del món, i l’altra la de l’obligatorietat d’oferir religió en horari lectiu, que veig totalment raonable en un país que, com Catalunya o la mateixa Espanya, té una tradició judeo-cristiana que cal tenir en compte.
Però anem a pams. Andorra és un Estat laic que, segons reconeix la seva Constitució, «garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte». Només amb aquest precepte, recollit a l’article 11 de la Carta Magna que tot just ara ha fet 25 anys, es blinda la llibertat de culte que és garantia d’un Estat modern. A la mateixa Constitució, concretament a l’article 20.3, es diu que «els pares tenen dret a escollir el tipus d’educació que hagin de rebre els seus fills. Igualment, tenen dret a una educació moral o religiosa per a llurs fills d’acord amb les conviccions pròpies». Des d’aquest punt de vista és raonable que l’escola andorrana garanteixi que la religió pugui formar part dels currículums educatius dels alumnes que ho sol·licitin. I dit això passo a esbossar per què em penso que la religió ha de figurar en aquests currículums en horari lectiu i no fora d’aquest circuit. Ja he dit que Andorra, com Catalunya, és hereva d’una tradició judeo-cristiana que es vehicula en múltiples aspectes del fet cultural. L’arquitectura, i el romànic d’aquestes terres n’és un clar exponent, la literatura o l’art estan plens de referents cristians. Per què crec que s’ha d’oferir doncs la religió dins de l’horari lectiu? Doncs perquè és matèria de cultura i com a tal reforça la formació d’un alumnat que el dia de demà comptarà amb uns elements culturals per desxifrar el seu entorn més immediat que d’altra banda no tindria.
Aquesta moda d’apartar la religió dels horaris lectius (o de fer que no computi en el currículum, com ha anunciat que vol fer el Govern de Pedro Sánchez a Espanya) no fa més que incidir en una pitjor formació cultural de l’alumnat. Jo mateix he comprovat com gent més jove desconeixia completament a què remet el calendari festiu que andorrans i catalans celebrem cada any amb total normalitat. I m’explico. Un Dijous Sant de fa uns quans anys vaig preguntar si sabien què se celebrava tal dia com aquell. Ningú, absolutament ningú, va saber respondre que era el dia en el que Jesucrist va fer l’últim sopar amb els seus apòstols abans de ser detingut pels romans a l’Hort de Getsemaní i que Sant Pere el negués tres vegades abans que cantés el gall. No vaig anar més enllà (ja no vaig preguntar pel Divendres Sant ni pel Diumenge de Pasqua) però vaig observar amb certa perplexitat com es pot viure totalment aliè a un entorn cultural que, ens agradi o no, ha conformat una tradició que encara és ben present a tot arreu. Però no només és això el que s’ignora. La història sagrada és un element de primer ordre per interpretar diversos textos literaris o obres d’art de vital importància. Sense sortir de la cultura catalana el mateix Salvador Espriu es va inspirar en aquesta tradició per escriure obres com Assaig de càntic al temple o Primera història d’Esther. Anar al Museo del Prado i intentar desxifrar algunes obres també és totalment impossible sense tenir els mínims coneixements de cultura judeo-cristiana. Com ho és interpretar les corals de Bach, la música antiga de Jordi Savall amb la seva Capella Reial de Catalunya o endinsar-se en la tradició medieval, com va fer fa uns anys de forma genial l’Elèctrica Dharma amb El llibre vermell de Montserrat.
Qüestió apart mereix el com afrontar la matèria. Al meu entendre és aconsellable garantir que la religió es pugui cursar en horari lectiu com a font de cultura se sigui o no creient. S’hauria de reformular, a més, garantint que el que s’explica és la història sagrada sense cap altra voluntat de fer proselitisme sobre les creences (que això és molt personal i tothom té les que té). Posar aquesta matèria en un lloc central també passaria per donar més pes a totes les religions monoteïstes que conviuen amb la catòlica i explicar, també, els fets culturals que les acompanyen perquè l’alumnat pugui tenir coneixement d’una realitat que ha estat important no només per a Europa sinó també per a tot el món. Sense anar més lluny, i pel que fa a la tradició judeo-cristiana que esmentava abans, és evident que moltes expressions que encara ara utilitzem provenen del fet religiós. Saber-ne l’origen ens ajuda a interpretar la llengua i conèixer d’on venen unes frases que encara ara utilitzem sense preguntar-nos el significat. En podríem citar moltes però en deixo anar només unes quantes per reforçar l’argument: acabar com el rosari de l’aurora, anar d’Herodes a Pilat, esquinçar-se les vestidures o fer Pasqua abans de rams en són algunes. Per saber-ne més només cal anar al llibre que Salvador Alsius va publicar l’any 1998 a l’editorial La Campana. Es diu Hem perdut l’Oremus i és molt apropiat per reforçar el que he volgut dir amb aquest article.