Francesc Guillaumet Periodista

Com a observador de la realitat (una prerrogativa que ens atorguem els periodistes) no tinc una opinió formada sobre si va ser un encert o un error la reintroducció de l’ós al Pirineu a través del programa Life que impulsa la Unió Europea i amb el concurs d’Espanya i França i també Andorra. Per tant, el Pirineu entès com un tot pel que fa a la conservació de l’espècie no és una mala idea però al tractar-se d’un animal que ha causat més d’un mal de cap a la ramaderia d’aquesta zona (i els diaris en van plens darrerament) cal anar amb molt de compte a l’hora de fer el seguiment d’aquest pla.
De tots és sabut que en els darrers mesos s’han denunciat múltiples atacs de l’ós Goiat, sobretot a la Val d’Aran i al Pallars Sobirà. Fins i tot, un pastor de Castanesa (a la Ribagorça aragonesa) es va enfrontar fa poc amb l’ós (que es va posar dret en actitud desafiant en veure el pastor) i no hi va haver cap desgràcia de miracle. En aquest cas, però, no està clar que fos Goiat el qui va protagonitzar un intent d’atac que no va reeixir per la perícia i valentia de la persona que guardava el ramat. Segons es va explicar al seu moment, l’ós Goiat es va alliberar l’any 2006 al Parc Natural de l’Alt Pirineu per compensar la pervivència reproductora de l’espècie i donar així més varietat genètica a la colònia de plantígrads que campen per aquestes serres des de Girona fins al País Basc. Procedent d’Eslovènia, com la majoria d’óssos que hi ha ara al Pirineu, l’ós Goiat s’ha significat darrerament pels seus atacs al bestiar. Això, com és normal, ha provocat la indignació dels ramaders, que són els qui s’encarreguen de mantenir viva l’activitat agrària a les terres de muntanya i els qui, en bona manera, eviten que la desertització d’aquest territori. Des de ben aviat han sovintejat les manifestacions contra la presència de l’ós bru al Pirineu. Sense anar més lluny, quan la setmana passada el conseller de Territori de la Generalitat de Catalunya, Damià Calvet, anunciava a Llavorsí que el Govern optaria per capturar Goiat i «extreure’l del medi» (sic) els ramaders van manifestar que els semblava poca cosa la decisió. I és que sostenen que Goiat no pot ser l’únic autor d’aquests atacs i el que qüestionen és la mateixa presència de l’ós i no només d’un exemplar.
Per acabar-ho d’adobar, dijous passat l’entitat ecologista Ipcena feia una roda de premsa a Lleida acusant els agricultors de ser els culpables dels atacs. Sense anar més lluny el secretari general de l’entitat conservacionista, Joan Vázquez, els retreia de servir-los «el menjar en safata» a l’afirmar que hi ha molts ramats que van sense pastor. Després de fer una aferrissada defensa de Goiat i d’afirmar que aquest ós no és el culpable de tots els atacs (en això, curiosament, coincideix amb els ramaders), la contesta no va tardar a arribar. El president de l’Associació de Ramaders del Pallars, Francesc Bertran, acusava Vázquez de «desconéixer la ramaderia extensiva de muntanya» i anava més enllà: «Els óssos i la ramaderia extensiva són incompatibles». I com tot litigi en aquesta vida el de l’ós al Pirineu té tots els elements per passar aviat de les paraules al paper timbrat. De fet, el mateix Vázquez amenaçava la setmana passada d’anar als tribunals si la Generalitat tira pel dret i opta per expulsar Goiat del Pirineu. Recordava Vázquez, a més, que aquesta no és una decisió que Catalunya pugui prendre de manera unilateral ja que també s’ha de consultar amb França i Andorra.
Si la Unió Europea va decidir tirar endavant el programa Life per combatre la desaparició de l’ós al Pirineu deu ser per alguna cosa. Bàsicament, segons tinc entès, per afavorir la preservació de l’ecosistema. I qui signa aquest article, que d’ecosistemes no hi entèn gaire perquè segurament hi ha experts a Brussel·les que en saben més, també ha vist com la Unió Europea retallava dràsticament les hectàrees del Canal Segarra-Garrigues per afavorir la conservació d’aus estepàries com l’alosa becuda, el sisó  o l’esparver cendrós. Què cal en aquests casos, doncs? En primer lloc molt diàleg. I en segon terme la seguretat que si tant important és mantenir l’ós al Pirineu les autoritats competents han de comptar amb una bona bossa per fer front a les indemnitzacions que necessàriament s’han de pagar als ramaders que veuen limitada la seva activitat per la presència de l’ós de la mateixa manera que s’ha de compensar els pagesos que fa generacions que esperen l’aigua i ara no poden regar perquè l’alosa becuda fa niu als seus trossos. De fet, la línia que va expressar el conseller Calvet la setmana passada a Llavorsí ja anava en aquesta mateixa direcció. Perquè tot i que va anunciar que es faria fora Goiat també va deixar ben clar d’altra banda que la Generalitat continuava compromesa amb el desplegament del programa Life.
Ara bé, tornant a Goiat, la seva captura i expulsió també podria donar la clau de tot plegat. Si finalment es fes efectiva (el Govern ja va avisar que arribat el cas ens n’assabentaríem després de que passés) es podria comprovar pel mètode empíric si Goiat era o no l’autor dels atacs. En el cas que amainin es podria afirmar que sí que l’era. Si no és així tindran raó els ramaders quan diuen que això és cosa de l’ós en general i no d’un sol plantígrad. Fet i fet, potser valdria la pena provar-ho i després decidir si es continua donant suport al programa Life o si s’opta per esmenar-lo a la totalitat si es comprova que no ha estat un bon negoci.