• El petit hospital de St. Jorgens, a Bergen, alberga un impressionant museu d'aquesta malaltia tan estesa

El petit hospital de St. Jorgens, a Bergen, una de les institucions hospitalàries més antigues d'Escandinàvia, alberga un impressionant museu de la lepra que documenta els estralls físics i socials d'aquella malaltia.

Encara que avui sembli gairebé mentida per tractar-se de Noruega, un dels països més rics del món gràcies sobretot al petroli i a les seves exportacions pesqueres, la lepra va seguir molt viva en aquest país escandinau fins a començament del segle XX, a diferència de l'ocorregut en altres països europeus.

A partir de 1850, les autoritats van gastar sumes enormes de diners en els seus esforços per acabar amb aquest mal, que faria d'aquesta ciutat, amb les seves tres leproseries, el centre de la investigació de la lepra durant diverses dècades.

CAP ALTRA
malaltia ha tingut les mateixes conseqüències a llarg termini com la lepra per al malalt, en estar associat aquest terrible mal amb un secular estigma. Així ho testifiquen els arxius de Bergen, singular font de documentació sobre la història social, mèdica i institucional d'aquesta malaltia i que formen part del programa Memòria del Món, de la Unesco.

Es creu que la lepra la van importar a Europa els homes que van acompanyar Alexandre el Magne en les seves conquestes més de 300 anys abans de la nostra era, i en estendre's al llarg dels segles per Europa i després per Àfrica i Amèrica, es va convertir en un gravíssim problema sanitari. Durant l'Edat Mitjana als leprosos els tractaven com si fossin morts en vida, és a dir, estaven morts a efectes civils. A Noruega aquesta infecció crònica va arribar, segons es creu, l'any 1.000 després de Crist procedent d'Irlanda, i durant el segle XIX la majoria de les seves víctimes van ser pescadors i camperols pobres. Dos metges noruecs, Carl Wilhelm Boeck i Daniel Cornelius Danielssen, van posar les bases per a la seva investigació a escala internacional com una malaltia específica i no com una condició general conseqüència de la misèria, la fam i la falta d'higiene.

Es va crear llavors a Noruega, amb ajuda de metges, sacerdots i altres persones, un registre oficial de leprosos, segurament el primer registre nacional de pacients del món, que va servir de model per als d'altres països. Però l'avanç definitiu el va assolir el també metge Gerhard Henrik Armauer Hansen (1841-1912), el qual l'any 1874 va publicar un treball científic per a l'Associació Mèdica Noruega que tractava del seu descobriment del bacil de la lepra, treball que descartava l'anterior creença que podia ser un mal hereditari.

Gràcies a la seva influència, Hansen va aconseguir que a Noruega s'introduís el 1885 una molt estricta legislació sobre la lepra que obria les portes fins i tot a l'empresonament dels malalts, la qual cosa el va enemistar amb molts dels seus col.legues, que ho van considerar excessiu. Molts van criticar també alguns dels seus experiments més cruels com ara quan va injectar, amb una agulla infectada, a l'ull d'una pacient de l'hospital, material que havia pres un altre leprós afligit per la forma més virulenta de la malaltia: la coneguda amb el nom de lepra lepromatosa.

El petit hospital de Bergen és avui un monument als esforços dels metges i a la paciència dels afectats per una malaltia eradicada avui a Occident, però que segueix sent endèmica en alguns països en desenvolupament.

Periodista. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.