Amadeu Gallart Economista

Tots els temps porten aparellades unes cruïlles històriques: aquelles en què un país  ha d’agafar un camí de desenvolupament social o un altre. I hi ha moments en què aquesta cruïlla és fa més pronunciada. Suposo, doncs, que la societat andorrana té avui, entre molts altres problemes, dues alternatives principals per al seu futur: la primera, la d’anar-se emmotllant, a una velocitat prudent, a les característiques de la Comunitat Europea; la segona, la d’intentar mantenir al màxim els privilegis de ser un petit país pirinenc, encastellat en diferencials fiscals a l’espera de temps millors. Personalment, com un observador estranger, però com un veí afectat directament per les decisions que prenguin les autoritats andorranes, preferiria l’alternativa de l’obertura a la del tancament. I posaré tres exemples que condicionen les meves preferències.
El primer, és la de l’aeroport. Crec que és un equipament emblemàtic que per a l’Alt Urgell té alguns passius com els que poden significar l’ocupació agressiva de la delicada orografia de l’Urgellet o determinades pol·lucions mediambientals, fins i tot l’oposició política d’algun sector de la ciutadania. Però el que signifiquen els seus actius, en la meva opinió, són clarament superiors, com el fet de disposar d’un element de logística humana i comercial tan important com un aeroport, que les seves dimensions permeten respectar els assentaments humans i les altres activitats existents al seu voltant, i que significa un element de connexió axial amb el cor de l’economia andorrana.  I pel que fa a Andorra, si se situa en el marc d’un clima d’obertura cap al Pirineu, cap a aquesta part d’Europa, opino que representa un actiu que la societat andorrana, en el seu propi interès, no pot deixar-se perdre.    
El segon, els fronterers. Gosaria pensar que, als darrers seixanta anys, els fronterers, bàsicament de la Seu i de l’Alt Urgell, han representat un element dinamitzador de l’economia andorrana en tots els seus nivells. De ben segur, que per raons purament demogràfiques, eren molt més bàsics per al funcionament d’Andorra durant els anys seixanta i setanta del segle passat que no pas ara; això és ben clar. Però avui encara hi tenen una notable rellevança i contribueixen al bon funcionament de diversos sectors i empreses d’Andorra. No cal remarcar la molta importància que tenen per a l’Alt Urgell. El manteniment i la potenciació dels treballadors fronterers, en el marc de les noves normatives jurídiques i fiscals, interessa a les dues parts, tant pel que aporten en si com pel que signifiquen d’enfortiment de les relacions d’Andorra amb els seus veïns pirinencs en general, i alturgellencs ben especialment.
El tercer, és l’economia veïnal. A part de les nombroses activitats d’hostaleria que ocasionen els fluxos turístics i comercials cap a Andorra, comprovem la creixent participació de capitals andorrans en empreses pirinenques. Res a dir de negatiu sobre aquesta tendència inversora. Ben al contrari, defensar que les inversions andorranes en empreses pirinenques té, a la nostra manera de veure, un doble benefici. El primer, és lògicament, el de la retribució que tot capital espera de la seva aplicació en una empresa i el que representa de creació de riquesa i de llocs de treball. El segon, i pensem que tant o més important que el primer, té un benefici d’estratègia de futur: la dinamització econòmica i social que poden suposar les inversions andorranes en les comarques pirinenques poden constituir una de les cartes principals de negociació de les autoritats andorranes amb les europees, i de retruc amb les espanyoles, i amb les mateixes franceses.
Tornem al dilema exposat al principi. Vol anar la societat andorrana cap  un procés d’obertura i d’expansió pirinenca del seu dinamisme econòmic? O prefereix mantenir al màxim una acumulació interna del seu creixement? En la nostra opinió personal, de veïnatge afectat, desitgem que jugui la carta del lideratge operatiu –no retòric– de l’àrea pirinenca que l’envolta. El tema és complex i ens temem que el Manual Digest ja queda una mica llunyà per trobar-hi respostes.