Francesc Guillaumet Periodista

«No és el mateix que 70.000 andorrans es moguin per Europa que mig milió d’europeus es moguin pel Principat». Amb aquestes paraules expressava divendres passat Toni Martí el segon gran escull al que haurà de fer front Andorra en la negociació de l’acord d’associació amb la Unió Europea. Una vegada tancada la qüestió del tabac (hi haurà una moratòria de 30 anys en els drets duaners i el diferencial del preu no podrà superar el 30% amb el d’Espanya) el Principat afronta un altre dels grans punts forts de la UE: el que fa referència a la lliure circulació de persones.

En darrera instància haurà de ser la ciutadania del país la que digui si avala o no l’acord que dissenyin els negociadors

Tot i que ja feia mesos que es parlava de la transitorietat del tabac, la confirmació de l’acord amb els representants de la Unió Europea que divendres van visitar Andorra no deixa de ser un encolatge de nivell pel que fa a la resta de punts que han (o haurien) de culminar amb l’acord d’associació. Com era d’esperar (i és lògic, d’altra banda) aquesta primera vessant del pacte entre Andorra i la UE ha aixecat recels. El tabac és un puntal de l’economia andorrana i fins ara havia mantingut un estatus especial. L’havia mantingut, de fet, en un context de plena sobirania en el que el darrer punt de decisió passava per la Casa de la Vall. Però formar part del club europeu (encara que sigui com a estat associat) passa precisament per cedir una part de la sobirania a una entitat molt més gran que es basa, precisament, en compartir part de les funcions que molts anys enrera només eren pròpies de cada estat. Té avantatges això? I tant que sí. Si Europa pot arribar a ser alguna cosa (i dic això perquè en qüestions com la crisi dels refugiats ha jugat un paper ben galdós) és perquè actua com a garant d’aquestes sobiranies compartides dels estats membres. En aquest sentit, la Política Agrària Comunitària (la PAC) ha estat una salvaguarda de l’agricultura en molts territoris, com el de Catalunya. Ignoro si un país associat té dret a beneficiar-se de la política agrícola europea però si fos així potser també es podria garantir una transició beneficiosa pel tabac, que és de vital importància per una gran part d’agricultors andorrans.

D’entre les reflexions que van fer els partits polítics andorrans tot just saber-se que s’havia rubricat la transitorietat de 30 anys pel tabac em sembla significativa (pel que es pot començar a negociar també a partir d’ara) la que va posar sobre la taula el representant dels Independents de la Massana, Carles Naudi. El polític massanenc va tornar a parlar de «desenclavar» Andorra, que és una paraula que va fer servir fa uns mesos el president de la Cambra de Comerç per proposar la construcció d’un aeroport en territori andorrà i l’impuls d’una connexió ferroviària que enllaci amb Europa. En aquest sentit, en el de les comunicacions, és potser on s’ha de posar més esment en aquests moments. Si abans parlava de la PAC, un altre dels elements característics de la Unió Europea són els fons de cohesió. Com en el cas de la política agrària comunitària desconec si aquests també són aplicables a un estat associat però qualsevol ajuda que Europa pogués brindar, ja sigui econòmicament com a nivell tècnic i logístic, al disseny de les connexions aèries i ferroviàries del Principat seria benvingut pel futur del país.

De fet, fer més permeables les entrades i sortides del Principat també representa una oportunitat pels joves del país. I aquí és, potser més que en el cas del tabac, on hi ha el quid de la qüestió. 

Començava aquest article amb les paraules del cap de Govern sobre la lliure circulació de persones. Els alts representants europeus van esbossar la idea de Liechtenstain, on s’estableix un topall precisament per les dimensions del país. És lògic que per Andorra es pugui fer també un vestit a mida. Que com deia Martí no és el mateix que 70.000 andorrans circulin per Europa que mig milió d’europeus ho facin pel Principat. Ara bé, garantir que la ciutadania d’Andorra pugui circular sense fronteres pels 27 països membres de la UE també és una manera de donar oportunitats als joves (i no tant joves). De fet, és la fórmula per exportar i importar talent (que això va en les dos direccions). El que cal en aquest cas, però, és no córrer i fer les coses amb seny. Per tant, si l’acord no es pot tancar abans de les eleccions que no es tanqui però que es faci bé. I que es vehiculi, sobretot, amb les propostes de Govern i oposició i de ciutadania i agents socials. Perquè del disseny de país que finalment es rubriqui amb la Unió Europa en dependrà el futur de les pròximes generacions. I això no s’improvisa perquè la pressa no és bona consellera. I sinó que li preguntin a l’expresident del Govern d’Espanya, José Luís Rodríguez Zapatero, que va voler ser el primer en convocar un referèndum per validar la Constitució Europea i el resultat ho va ser tot menys un èxit.

En darrera instància haurà de ser la ciutadania del país la que digui si avala o no l’acord que dissenyin els negociadors. I el que cal és que quan s’arribi a aquest punt tothom sigui prou coneixedor dels termes que s’han pactat (i del que signifiquen pel futur del Principat). Que el suport a l’acord d’associació sigui majoritari (i això només s’expressa en referèndum) en dependrà la solidesa d’un edifici que en darrera instància té com a objectiu construir una Europa que gent com Adenauer, De Gaspieri, Monnet o Schumann van pensar com una manera de contribuir a un continent més just i amb més oportunitats pels seus ciutadans.