40 anys de Parròquia
Aquesta any, a la nostra parròquia estem d’aniversari. Fa 40 anys, concretament el 14 de juny del 1978, els delegats permanents van promulgar el Decret en què es creava la parròquia d’Escaldes-Engordany. Va ser la plasmació jurídica d’una realitat social i econòmica.
Va ser el punt i final d’una llarga reivindicació de molts escaldencs i engordanyencs que no entenien com la seva representativitat al Consell General no es corresponia amb la realitat socioeconòmica i el pes que representava Escaldes-Engordany.
Cal tenir present que, a partir dels anys 30 del segle passat, Escaldes-Engordany creix de manera sostinguda, sobretot gràcies al turisme i l’aparició dels primers hotels balnearis i dels primers comerços. Ja l’any 1935, un documental espanyol anomenat Andorra, la Republica más pequeña del mundo descrivia Escaldes-Engordany com la «perla de Andorra» pel seu ambient «cosmopolita» degut, sobretot, a la presència d’un bon nombre de turistes internacionals. Aquesta nova activitat econòmica va anar desplaçant, poc a poc, els sectors tradicionals, contretament l’agricultura i la ramaderia, i va comportar una evident transformació urbanística i un increment molt notable de la població.
En aquests 40 anys d’existència de la parròquia, el nostre país ha canviat moltíssim: tant a nivell institucional, amb l’aprovació i implementació d’un nou marc constitucional, com amb el desenvolupament econòmic i social. L’Andorra d’avui i, en conseqüència, Escaldes-Engordany és més oberta i plural que fa 40 anys. Crec que ens n’hem de felicitar tots plegats.
Es fa molt difícil de descriure els sentiments que hom sent per la seva parròquia, però és absolutament certa l’existència d’un fort vincle emocional que ens hi uneix. Jo, a vegades, quan no sé com expressar-ho dic que és l’únic lloc del món on realment em sento a casa meva. Deia el poeta austríac Rainer Maria Rilke que la infància és la veritable pàtria de l’home. I deu ser ben cert ja que els records d’infància no només formen part intrínseca de les nostres vides, sinó que estructuren la nostra personalitat i la nostra manera de ser.
Per a la gent de la meva generació, és a dir, els que vam néixer a finals dels anys 70 i que, per tant, vam créixer en la dècada dels 80, tenim gravat en la nostra memòria el paisatge urbà escaldenc. I el tenim gravat perquè en aquella època la nostra parròquia era més poble i menys ciutat que avui en dia. La nostra vida transcorria jugant al pati de l’escola, al carrer i sobretot al «Poli». Escric la paraula «Poli» i em venen al cap una multitud de records i tots ells agradables. Hi jugàvem a basquet, a futbol o corríem com a bojos en bicicleta. Però el que més recordo és que ho fèiem plegats, tots els nens del poble, sense que ens importés el més mínim els orígens de cadascú de nosaltres. Mai prejutjàvem, ans al contrari, valoràvem única i exclusivament les persones. Aquests eren el nostre univers i els nostres valors. Un univers i uns valors que crec que corresponen perfectament a la idiosincràsia de la nostra parròquia.
La nostra ha estat sempre una parròquia emprenedora i innovadora i l’aprofitament de les aigües termals per a la indústria i el turisme així ho demostra. Escaldes-Engordany ha sabut superar sempre les dificultats i s’ha sabut reinventar, proporcionant una bona qualitat de vida als seus habitants. Estic segur que en un futur continuarà sent així.
Però, més enllà d’això, crec que la nostra parròquia ha demostrat sempre el seu tarannà obert, acollidor i solidari. Ho ha demostrat perquè aquestes virtuts formen part del caràcter dels seus ciutadans.