Francesc Guillaumet Periodista

Llegeixo amb atenció la notícia de les votacions al Consell d’Administració de la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS), l’empresa parapública que gestiona la sanitat i les pensions del Principat d’Andorra. I també m’admiro de les baixes perspectives de participació que, segons publicava dimarts aquest diari, es preveuen per aquestes eleccions. Més que res per la importància que té per tota la ciutadania (andorrans i residents) el resultat que se’n deriva. No tant pels noms que surtin elegits sinó pel mandat que tindran per orientar el timó d’un puntal tant bàsic dels drets socials com els que representa aquesta institució.

D’entrada, que hi hagi la possibilitat d’elegir els candidats a representar la CASS, ja sigui en la branca de treballadors, pensionistes o empresaris, ja és un punt a favor dels drets col·lectius. Vist des de fora aquest procés es veu com una manera d’atansar l’administració a la ciutadania i empoderar-la perquè pugui ser partícip d’allò que es decideix des de les altes instàncies. Per tant és bo que hi hagi la possibilitat de fer-ho d’aquesta manera. És clar que, com apuntaven algunes veus, també seria interessant que les votacions presencials (les avançades ja s’estan fent des de fa uns dies) tinguessin alguna taula electoral en cada parròquia i no només a Andorra la Vella. Afinar tots aquests petits desajustos és relativament fàcil i una manera de demostrar que el que es vol és que hi hagi una participació important.

Si d’una banda cal exigir a l’Administració que posi facilitats per votar, també cal fer un toc d’atenció a l’elector perquè es faci seu el procés

Per això, en primera instància, són els responsables polítics els que han de garantir les màximes facilitats perquè votar en aquestes eleccions sigui igual de còmode a un veí de l’Avinguda Carlemany d’Escaldes-Engordany que a un altre del Pas de la Casa. D’altra banda també és cert que en aquest cas també hi ha una derivada que s’ha anat repetint en les enquestes del Centre de Recerca Sociològica (CRESS) i que demostra l’alt nivell d’abstenció que es va produint elecció darrere elecció. Per tant, si d’una banda cal exigir a l’Administració que posi facilitats per votar també cal fer un toc d’atenció a l’elector perquè es faci seu el procés i faci d’aquesta possibilitat de participació en la cosa pública (en aquest cas, en la parapública) una oportunitat per millorar les condicions de vida de les properes generacions, que d’alguna manera d’això es tracta si es té en compte els temes d’importància dels que s’encarrega la CASS.

Potser perquè sóc d’una generació que, per sort, sempre ha viscut en democràcia, no imagino determinats processos sense que hi hagi urnes pel mig. Tampoc acabo d’entendre que quan hi sigui el nivell de participació sigui relativament baix, tot i que cal admetre que l’abstenció és un dret i que tothom pot fer el que vulgui. En algunes democràcies del món anar a votar càrrecs de rellevància (i no només el president del Govern, els diputats i senadors o els alcaldes) està íntimament lligat a la seva cultura política. És el cas dels Estats Units, on es voten càrrecs de tanta importància com els fiscals de districte. I és que d’entrada no té sentit parlar de política sense adonar-se que tot el que ens envolta en forma part. Potser per això un catedràtic de la Universitat de Lleida deia a les seves classes que una cosa és la politització, que és intrínseca a tota societat que funciona d’acord amb unes normes democràcies, i una altra de ben diferent la ideologització, que ja és una cosa diferent i que fa esment al dictat de partit i no tant al noble art de la política en sí.

Una altra manera de fer arribar la política (i les seves decisions) a la ciutadania són els referèndums. A la mateixa Europa (i no a la Unió Europea en particular) hi ha un país, Suïssa, que ho acostuma a decidir tot en referèndum. Fins al punt que quan fa anys es van fer algunes aproximacions per tantejar la possibilitat que la confederació helvètica entrés a formar part de la Unió Europea se’ls va exigir que renunciessin a aquesta costum i no al secret bancari. Finalment Suïssa no va entrar al club europeu però va continuar fent referèndums per consensuar amb la ciutadania temes vitals pel futur del país. D’aquesta costum dels suïssos de recórrer a les urnes cada vegada que s’ha de decidir alguna cosa important se’n feia ressò divendres passat el president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, a la Trobada d’Empresaris al Pirineu de la Seu d’Urgell. El màxim responsable del Govern coneix bé el país helvètic. I sap de què parla precisament perquè hi va treballar durant uns quants anys com a directiu d’una empresa d’assegurances. Des de la Sala Sant Domènec de la Seu d’Urgell, doncs, explicava que aquesta costum de votar és una de les característiques que defineixen els suïssos. Durant la inauguració de les Trobades a la Seu d’Urgell Torra també va deixar constància de la seva admiració per Andorra com a país independent que és. Tal vegada, com a projecció del que gran part de la ciutadania de Catalunya voldria també pel país que hi ha més enllà de les valls. En tot cas, si algun dia Catalunya esdevé Estat una de les coses que segurament caldria copiar d’Andorra és aquesta iniciativa d’elegir els representants al Consell d’Administració de la Seguretat Social. I és que una cosa tant seriosa com les pensions, les cotitzacions o les prestacions sanitàries té prou entitat perquè els diferents col·lectius afectats tinguin la capacitat de dir-hi la seva i dibuixar, en la part que els correspon, el full de ruta. A través de les urnes, és clar.