Francesc Guillaumet Periodista

Era l’orquestra Plateria i el seu inefable Manel Joseph la que cantava allò de «la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida». De fet, encara no fa tants anys que a les festes majors de poble, quan la música enllaunada encara no havia desplaçat la música en directe, era un clàssic ballar el Pedro navaja que va escriure Rubén Blades a finals dels anys 70. Feia referència a la cançó per explicar el que ha passat aquests darrers dies en els que, de sorpreses, n’hi ha hagut unes quantes. I és que segurament fa poc més de dos setmanes que pocs s’haguessin aventurat a fer càbales de la nova realitat política espanyola. Ras i curt, ni molts s’esperaven que Pedro Sánchez accedís a la presidència del Govern d’Espanya ni segurament Toni Martí s’esperava que el seu interlocutor en l’acte de celebració dels 25 anys de relacions diplomàtiques fos el líder del PSOE enlloc de Mariano Rajoy.
Les mocions de censura, però, tot i ser un element excepcional de la majoria de sistemes constitucionals, no són un element estrany a la tradició política de banda i banda del Pirineu. Sense anar més lluny el 1991 Andorra en va viure una quan Òscar Ribas era cap de Govern. Tot i comptar amb 16 vots a favor i 12 en contra no va acabar prosperant perquè d’acord amb el reglament parlamentari el quòrum no era prou ampli. Tres anys després, però, Ribas va acabar dimitint al no comptar amb els suports suficients per aprovar el pressupost. Qui més qui menys, en la praxi de la vida política, s’hi ha trobat en això de les mocions. Al mateix Jordi Pujol, quan era president de la Generalitat, n’hi va presentar una Josep Benet com a cap de files del PSUC. I encara que ambdós polítics eren amics (Pujol diu a les seves memòries que l’historiador de Cervera era un dels seus referents) això no va ser obstacle perquè es debatés la qüestió al Parlament, que una cosa és l’amistat i l’altra la política.Al Congrés dels Diputats d’Espanya també n’hi ha hagut diverses de mocions de censura però fins la setmana passada no n’havia prosperat mai cap. Adolfo Suárez, Felipe González i el mateix Mariano Rajoy ja havien passat per l’experiència de sotmetre’s a la censura de la cambra però en tots els casos la cosa no va anar a més. De fet, pocs esperaven fa dos setmanes que la moció de censura presentada per Pedro Sánchez després que la justícia parlés de la caixa B del Partit Popular arran de la sentència del cas Gürtel tirés endavant. Els principals diaris espanyols van sortir en tromba contra el Govern de Mariano Rajoy però les seves editorials demanaven eleccions (en la línia de Ciutadans, el partit ascendent fins fa poc). Però Pedro Sánchez va saber teixir una intel·ligent teranyina entorn a l’expresident del Govern i va anar sumant suports de grups heterogenis i a priori també poc partidaris del discurs socialdemòcrata. Diuen (ho han publicat diaris de referència com La Vanguardia) que la pressa amb la que es va debatre aquesta moció de censura va ser un error de càlcul del mateix Mariano Rajoy. De fet s’explica que l’expresident no s’esperava que el PNV donés suport a la moció de censura només una setmana després d’haver-li aprovat els pressupostos (que prou va costar atès l’existència, llavors, del 155). D’altra banda també es comenta que Rajoy tenia informacions que apuntaven que el president Puigdemont no era partidari de votar que sí. Amb aquest full de ruta es va donar llum verda al debat i Rajoy va perdre la presidència. Primer perquè el PNV no volia aparèixer una altra vegada com el salvador del Govern del PP en circumstàncies tant delicades i perquè el PDECat  va optar per tornar a guanyar influència al Congrés després d’uns anys en què l’antiga Convergència havia perdut aquell paper central que havia tingut durant tantes legislatures des de la recuperació de la democràcia.
El resultat de tot plegat ja és conegut. La moció va tirar endavant i Pedro Sánchez ja és president del Govern espanyol. Si la seva elecció servirà per encarrilar la qüestió catalana només el temps ho dirà, encara que mentre no es resolgui la qüestió dels presos és difícil que la cosa pugui entrar en vies de solució. D’entrada, però, cal donar un vot de confiança al nou inquilí de la Moncloa perquè els gestos són diferents i cal veure si es tradueixen en algun principi d’acord amb el Govern de Quim Torra. La reunió que ambdós mandataris ja han anunciat que tindran abans de les vacances serà des d’aquest punt de vista (juntament amb la decisió que prengui la justícia alemanya sobre Puigdemont) un dels principals referents informatius d’aquest estiu.
 Pel que fa a Andorra també hi ha algunes carpetes sobre la taula que caldrà veure si es resolen amb més eficàcia que la que hi ha hagut fins ara. I em refereixo sobretot al tema del GPS per a l’Aeroport d’Andorra-la Seu. Segons explicava aquest diari l’endemà de la reunió, cap al setembre és probable que es pugui desencallar un tema que és vital pel futur d’Andorra i per les comarques del Pirineu en general. Ara caldrà parar atenció a si es fa realitat o no i si el Govern de Pedro Sánchez agilitza la qüestió. De moment, però, caldrà esperar a passades les vacances i confiar que tot serà més fàcil d’ara endavant. I encara que les sorpreses (i més en el món de la política) sempre estaran a l’ordre del dia no estarà de més que per uns dies només les escoltem a mode de festa major i, si pot ser, ballant al so de Pedro Navaja de Rubén Blades.