Francesc Guillaumet Periodista

Quan els fallaires d’Isil arriben al poble procedents del cim d’Airoto s’encaminen cap a l’església de Sant Joan, ubicada als peus del Noguera Pallaresa, i fan set creus cabalístiques a la porta. El fotògraf Pere Català Roca va immortalitzar aquesta litúrgia en un excel·lent reportatge que el Consell Cultural de les Valls d’Àneu va editar l’any 2004 i que és un document de primer ordre per conèixer al detall la història d’aquesta festa declarada Bé Cultural d’Interès Nacional. La de les falles, però, és una costum que s’estén a banda i banda dels Pirineus i que va ser declarada Patrimoni de la Humanitat ara fa tres anys. Com les de Lleida, les falles d’Andorra i del Pirineu sencer expliquen la tradició ancestral de celebrar el solstici d’estiu amb el foc com a protagonista. Els elements solsticials, però, no són exclusiva de l’estiu i així ho demostren celebracions com les d’Stonehaven Fireballs, d’Escòcia, que enguany seran convidats d’honor al Principat.

«Ells no sabien que a Andorra es feia una cosa així però ens han explicat que a Luxemburg i al Japó hi ha tradicions que fan el mateix», explicava dimarts a aquest diari el fallaire Ramon Tena. Obrir la festa del foc a altres cultures i tradicions, com han fet els fallaires d’Andorra, és la millor manera de posar la mirada universal a una costum local i veure que en el fons la història de la humanitat no és tant diferent com sembla. La festa que se celebra cada cap d’any a Stonehaven, una població a pocs quilòmetres d’Aberdeen, entronca amb les reminiscències cèltiques de foragitar els mals esperits la nit del 31 de desembre per començar l’any nou amb bones perspectives. En plenes High Lands, un dels territoris més bells de tota Escòcia, els participants en aquesta festa fan rodar unes boles de foc enceses (similars a les falles d’Andorra) per emplenar de llum la nit d’hivern i deixar enrere els mals auguris just després que sonin les dotze campanades. De fet, aquesta tradició també és molt propera a les pròpies fogueres que s’encenen la nit de Sant Joan de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.

Obrir la festa del foc a altres cultures i tradicions, com han fet els fallaires d’Andorra, és la millor manera de posar la mirada universal a una costum local

És costum en aquesta data posar tot allò vell a la foguera perquè el foc purificador del solstici d’estiu s’emporti tot el negatiu que hi ha hagut durant l’any. Qui ha fet alguna vegada alguna foguera (i això als pobles era molt freqüent) sabrà de la costum de cremar cadires velles i tota mena d’andròmines que normalment es guardaven a les golfes i que ja no feien més que nosa a les cases. De fet, una de les experiències que recordo amb més nostàlgia de l’època de la infància (i suposo que no dec ser l’únic) és precisament aquesta festa que dóna la benvinguda a l’estiu. Perquè com que aquelles dates les passava amb els padrins d’Artesa de Segre tota la canalla del poble ens dedicàvem  a tocar el botet a cada casa per arreplegar material per la foguera com si d’un ritus iniciàtic es tractés. Saltar la foguera quan la festa ja acabava i la nit més curta de l’any començava a deixar pas a les clarors del dia era el colofó a una costum màgica i mitològica a la vegada.

Però tornant a la tradició escocesa i a la reflexió que feien els convidats d’enguany sobre la similitud de la seva costum amb altres de semblants del Japó i Luxemburg no em puc estar de fer un paral·lelisme amb un altre element de contacte entre Escòcia amb la cultura popular catalana. Tot i que les falles són, de lluny, l’element més conegut del solstici d’estiu a tot el Pirineu (la Val d’Aran també incorpora la tradició deth Faro) a Catalunya hi ha costums que entronquen amb la tradició escocesa. Sense anar més lluny a Bagà també cremen falles cada nit de Nadal. Més o menys a la mateixa hora de la Missa del Gall, en aquesta població del Berguedà se surt al carrer per celebrar la festa de la Fia Faia. Com explica Joan Amades al seu Costumari, als volts de mitjanit de cada 24 de desembre la gent de Bagà crema falles en la que acostuma a ser una de les nits més fredes de l’any. «Fia faia, fia faia! Nostre senyor és nascut a la paia!» és la frase que acompanya tota la celebració, segons recull el mateix Amades i el Diccionari Alcover-Moll. En el cas de Bagà, però, la festa no se celebra per cap d’any com a les High Lands d’Escòcia sinó el dia del solstici d’hivern tot i que l’origen de la celebració probablement remet a una mateixa arrel cultural. És de suposar que en el cas de Bagà la festa també entronqui amb alguna antiga costum ancestral adaptada després pel cristianisme mentre que a Escòcia encara remet directament a la tradició celta.

Tornant a Andorra també serà interessant que els fallaires puguin tornar la visita ben aviat. I és que si els fallaires escocesos arriben enguany per conèixer la Comella i la Vall d’Incles el mateix es podrà fer a la inversa perquè el Principat també estigui present a la festa solsticial d’Stonehaven. Al cap davall és precisament quan les tradicions entren en contacte quan més s’enriqueixen. I des d’aquest punt de vista la festa que se celebra cada Sant Joan a Andorra pot sortir reforçada d’aquest intercanvi. D’altra banda, i això també és interessant, els escocesos que vinguin enguany a conèixer la festa es trobaran amb una sorpresa que segurament no comptaven. I és gràcies a l’edició en anglès que va estrenar la setmana passada aquest diari, que no només podran llegir les notícies sobre les falles que faci EL PERIÒDIC, sinó que també es podran emportar els retalls de diaris per ensenyar-los als seus companys de les Stonehaven Fireballs.