Ping-pong judicial amb els urbans
Dia 22 de desembre del 2014. En sessió de comú, la majoria d’Escaldes-Engordany va donar el vistiplau a l’ordinació que servia per crear la mútua dels agents de circulació de la parròquia. Ho feia, però, sense que bona part del cos estigués d’acord amb la fórmula escollida –la de crear un sistema propi en comptes de contractar una assegurança externa–, fet que va provocar que molt dels treballadors afectats iniciessin un llarg periple judicial que, tot just ara, ha finalitzat amb una sentència del Tribunal Superior que els dona la raó i anul·la aquella decisió.
Ja llavors, tant jo com el meu company a la minoria, Aleix Mañosas, vam optar per oposar-nos a la mesura. Hi havia diversos punts foscos que ens feien dubtar de la idoneïtat de fer servir aquesta fórmula per fer complir l’article 36 de la Llei dels agents de circulació, que és la que estipula que tots els comuns han de garantir als urbans una «indemnització proporcional al càrrec» en casos «d’invalidesa total o parcial, permanent o temporal, i mort esdevinguts en l’exercici de llurs funcions» i que, «a aquest efecte han de contractar les pòlisses d’assegurança oportunes que també han de tenir com a finalitat garantir la retribució íntegra del salari en cas de baixa per accident laboral o per malaltia professional, amb la prohibició expressa de repercutir-ne o descomptar-ne el cot de les retribucions salarials».
La majoria, però, optava per agafar-se al segon paràgraf de l’article, que apuntava la possibilitat de «substituir la contractació de l’assegurança per sistemes propis de protecció» mitjançant «una cotització complementària a retenir en la nòmina». La decisió ja ens generava dubtes per altres motius, com ara el risc que el comú hagués de fer front a una indemnització molt elevada en un cas, per exemple, d’un accident múltiple que afectés un grup d’agents. Però també vam advertir del que podia passar en cas que els treballadors decidissin recórrer a la justícia.
Ja en aquella sessió vaig explicar que, un cop haver parlat amb un advocat, em quedava clar que el segon paràgraf permetia la implementació d’un sistema propi però sempre sota la condició sine quan non que els treballadors afectats havien de donar el seu vistiplau, circumstància que no es va donar. Al contrari, tal com ja ens tenia acostumats la majoria comunal, s’havia tirat pel dret, imposant la seva decisió sense buscar cap consens i forçant els agents de circulació a passar per l’adreçador sense tenir en compte la seva opinió. Es va aplicar la mútua sense escoltar ningú, ni urbans ni els avisos de la minoria que, recordem, també som part del consell de comú.
Tres anys i mig després, ens trobem amb les conseqüències d’aquesta superba forma d’actuar. Els treballadors han hagut de lluitar a Batllia, Tribunal Superior i Constitucional. Els ha costat, però han guanyat la guerra. Se’ls ha donat la raó. I el problema el té ara el comú: haurà de tornar els diners retinguts durant tot aquest temps, al mateix temps que haurà de buscar una assegurança alternativa. I això acabarà costant diners públics, que són de tots, no només dels deu consellers de la majoria.
Voldria pensar que aquesta patacada judicial els servirà per aprendre la lliçó i apostar per una altra forma de fer, amb més diàleg i consens. Un desig que, però, per l’experiència que tinc, em temo no es complirà.