Ja fa més de dos mesos i mig de la creació de l’associació Acció Feminista d’Andorra (d’ara endavant, AFA) i la publicació del seu manifest. Un text, que aprofito per recomanar-te que el llegeixis, si encara no ho has fet. També, fa poc mes d’un mes de la finalització del termini per presentar les esmenes a la proposició de la llei del Codi de Relacions Laborals (CRL), proposat pel partit demòcrata. Un text, que com bé puntualitzava l’AFA, no allibera la dona de totes les discriminacions directes i/o indirectes que malauradament existeixen actualment a la societat andorrana i que a moltes dones els hi toca viure. Així mateix, tot i el text legal insatisfactori, visc amb orgull la situació actual de debat públic i organització col·lectiva que ha posat el feminisme en l’agenda pública i política d’Andorra. Un moviment que ha demostrat ser fort, independent dels partits, transversal i amb la voluntat d’instaurar-se amb el temps.
I aquesta transversalitat no només la veiem en les persones que encapçalen i participen en les reivindicacions de l’AFA, sinó que també s’observa en el contingut material de les seves reclamacions. Llegint el manifest, s’observa com a voluntat inicial i principal incloure la perspectiva de gènere en totes les polítiques públiques i socials, fent èmfasi en àmbits estratègics i clàssics on s’observa la discriminació per raons de gènere, com: l’àmbit públic, polític, educatiu, de salut, laboral o familiar. És a dir, atacar totes les discriminacions directes i/o indirectes que viu la dona cada dia per tal de fer la igualtat no només una qüestió formal, sinó material.
Altrament, el mateix tipus de requeriments s’observen en les esmenes que l’AFA va realitzar del text legal del CRL. En aquest punt, el que més em va interessar i vull aprofundir són aquelles peticions de canviar l’actual sistema de cures de la llar d’Andorra, el qual com bé van evidenciar les conclusions del Llibre Blanc per la Igualtat (2017), és majoritàriament assumit per les dones. Des de l’AFA, es demanava, entre altres coses: obligar les empreses a facilitar el servei d’escola bressol (si no existeix o està disponible com a servei públic); potenciar el teletreball o treball a distància o racionalitzar i flexibilitzar els horaris laborals. És a dir, mesures innovadores per apropar la dona a l’esfera pública i el mercat laboral, evitant que el sistema de cures de la llar no recaigui solament en elles.
En aquest punt, m’agradaria realitzar dues altres propostes que poden completar la millora de l’actual sistema de cures de la llar/domèstic a Andorra, acabar amb la divisió sexual i facilitar la introducció de la dona al mercat laboral. No obstant, abans de tot, crec que és important definir el problema i reconèixer les causes que dificulten l’apropament de les dones en l’esfera pública i en el mercat laboral, per tal de superar l’actual rígida divisió entre l’esfera pública i privada.
Per a l’autora italiana feminista Silvia Federici, a Salaris contra el treball domèstic (1975), l’origen de les diferències actuals entre homes i dones es troba en el sistema de cures de la llar i el treball domèstic, en el qual «s’espera que les dones facin tasques domèstiques per amor i sense paga, mentre que els homes són eximits del treball domèstic i són pagats pel seu treball al mercat laboral». Concretament, l’autora italiana argumenta que pagar per la feina domèstica «revolucionaria el món» perquè apel·laria a la causa principal de la discriminació: donar salaris per al treball domèstic acabaria amb la dependència dels que ho fan i la dependència econòmica de les dones dels seus marits (la qual no només es present durant la vida matrimonial o en parella, sinó que també es fa més notòria en cas de separació o divorci, en la qual la dona s’empobreix).  
En aquest sentit, crec que el punt més fort de la teoria feminista que planteja Federici és el fet que vol trencar la idea que les dones estan destinades a fer i gaudir del treball domèstic pel seu gènere. La seva idea bàsica és establir un salari per la feina de la llar com un mitjà d’alliberament ja que el moment en què a una persona se li paga per una activitat (cuinar, netejar, cura dels familiars...), se la reconeix com a treballadora i pot entrar en un contracte social.
A part d’aquesta primera solució, i a diferència de les propostes relacionades amb la retribució del treball domèstic i de cures que estableix com a solució Federici, existeixen altres mesures  i instruments per facilitar la inserció de la dona al mercat laboral, com són les polítiques actives d’ocupació laboral i l’ús de la intel·ligència fiscal. Actualment, en el sistemes de benestar nòrdics s’està fent ús d’un model que té un objectiu quàdruple: 1. Aconseguir la inserció de la dona al mercat laboral, així com la reducció del seu paper dins el sistema cures; 2. Lluitar contra la soledat de les persones de la tercera edat.; 3. Garantir el benestar, protecció i desenvolupament de la infància; 4. Promocionar i dinamitzar el teixit empresarial.
Específicament, aquest tipus de polítiques intenten posar en comú els poders públics , les empreses, les dones en edat activa i la gent gran, a través d’un cercle virtuós d’interessos.
A mode esquemàtic i resumit, es tracta d’un model on s’incentiva fiscalment al teixit empresarial perquè contracti dones que es troben fora del mercat laboral, les quals accepten entrar al mercat laboral perquè els poders públics les posen en contacte amb una persona de la tercera edat que realitzarà les tasques domèstiques durant la jornada laboral i cuidarà dels seus familiars.
Concretament, els poders públics atribueixen incentius fiscals (com deduccions, bonificacions...) a aquelles empreses que contractin un percentatge de dones marcat anualment, d’una borsa de dones que volen treballar, però no poden per qüestions familiars i de cures de la llar. Aquesta borsa es connecta amb una segona borsa de gent gran que viu sola i que vol evitar aquesta solitud. Amb tot, quan una empresa contracta una dona que pertany a una d’aquestes dos borses, la dona és posada en contacte amb una persona que pertany a la borsa de gent gran que viu sola i que s’encarregarà de la cura dels seus familiars i tasques de la llar durant la jornada laboral de la dona.
El resultat final és una situació on l’empresa està incentivada a contractar dones i la dona contractada pot tenir un jornada laboral completa (vuit hores) ja que hi ha una altra persona que s’encarrega del les cures de la llar i els seus familiars (la persona gran). A més, durant aquesta jornada laboral, la persona gran no està sola. En afegit, els serveis socials tenen la seguretat que una persona de la seva confiança (la dona que entra al mercat laboral) vetlla pel benestar de la persona gran dues vegades al dia, que els hi comunica el seu estat de salut i, que la persona gran durant el dia evita la solitud. Per tant, es redueix també la problemàtica de la solitud de la gent gran, reduint costos, al mateix temps, en serveis socials. En escreix, la persona gran se sent realitzada i social i individualment útil.
En conclusió, tot i l’èxit d’aquest tipus de polítiques actives d’ocupació, cal puntualitzar que aquestes no valoren el propi treball de cures ja que en canvi de proposar un sou o retribució per la feina de cures (com opina que cal fer Federici), s’estableixen mecanismes per facilitar a la dona l’entrada en el mercat laboral. En relació al que opina l’autora italiana, és evident que aquesta política pot acabar suposant l’increment de treball de la dona: l’extern al mercat laboral i l’intern (el qual no incrementa però tampoc s’elimina per se per la pròpia política) . A més, el mateix disseny de la política pot ser un cercle virtuós sempre que vagi acompanyat d’una supervisió constant dels serveis públics. També, pot succeir que aquest cercle no sigui activat si les mateixes empreses col·laboradores en el programa consideren que els incentius fiscals no són prou atractius per contractar noves dones i / o assumir els objectius anteriorment enunciats. Per tant, aquesta és la principal debilitat de la política ja que depèn totalment de l’activació per part de les empreses.
Amb tot, aquest  article volia demostrar la diversitat de possibles polítiques laborals que una administració pot decidir dur a terme. En el cas concret, s’ha intentat mostrar un tipus de polítiques poc utilitzades dins la cultura democràtica política i laboral andorrana: les polítiques actives laborals. Un tipus de polítiques que exigeixen una implicació superior dels agents públics i actors polítics. En aquest sentit, els exemples mostrats i propostes realitzades (retribució salarial o programa multisectorial) volen evidenciar que un possible creixement de la implementació d’aquests tipus de polítiques seria plausible per resoldre problemàtiques com l’analitzada i/o altres problemàtiques laborals d’àmbits diversos. Sense una implicació política activa, la problemàtica perviurà. H