Maria Cucurull

‘Paraula’ prové del llatí parabŏla que de 'comparació, frase, dita d'algú' passà a significar 'mot’. Els vocables, termes, mots o paraules vesteixen la llengua i l’omplen de significat, tècnicament ens en servim per expressar els pensaments mitjançant el llenguatge articulat. Ara bé, sovint el terme ‘paraula’ es relaciona amb l’oralitat perquè quan ‘diem una cosa de paraula’ volem dir que ens expressem verbalment. Així mateix, quan encetem una tertúlia, una conferència, un col·loqui, etc. ‘prenem la paraula’ i quan sol·licitem parlar en una assemblea ‘demanem la paraula’.

Per altra banda, històricament s’ha donat molt de valor a la paraula. Fins ara, sempre s’han valorat les persones que ‘tenen paraula’ i ens hem refiat d’aquells que ‘són de paraula’. Els acords, els pactes i els compromisos al llarg del temps han comportat una obligació, porten implícit una mena de deute i l’acompliment honra l’individu, el converteix en ‘una persona de paraula’. És a dir, el fet de respectar una promesa estableix el grau de credibilitat i confiança que projectem envers els altres. En definitiva, la nostra paraula és el que ens fa ser qui som i com som per tot allò que comuniquem oralment i també pel que transmetem amb la comunicació no verbal, perquè no oblidem que, si mentim, els nostres gestos ens delaten.

Tant se val si ‘prometem’ o si ‘jurem’, perquè en ambdós casos estem adquirint un deure. La diferència és simbòlica perquè ‘prometre’ implica adquirir un compromís personal, en canvi quan jurem ho fem apel·lant a Déu o a alguna cosa que es considera sagrada per assegurar la veracitat de l’acord.

A Andorra, encara avui es dona veracitat a ‘la paraula d’honor’ atès que segons l’article 12 de la Llei 35/2008, del 18 de desembre, del Codi de relacions laborals, el contracte de treball pot formalitzar-se de manera escrita o verbal; a més a més, els contractes verbals s'entenen, llevat de prova en contra, per temps indefinit. La sorpresa de molts és que un contracte verbal sigui vàlid, atès que avui ‘la paraula’ ha perdut el valor, perquè en realitat si no respectem els nostres pactes ja no passa res. Sembla que actualment tot es passa per alt perquè l’honradesa, l’honorabilitat i la integritat de les persones són virtuts que ja no tenen el valor que se’ls havia atorgat fins ara.

A més, per defensar la poca vàlua que comporta una paraula oral sovint se cita la famosa sentència llatina ‘verba volant, scripta manent’. En català ho traduïm així: ‘les paraules se les emporta el vent, el que està escrit roman’. Ara bé, el sentit recte de la sentència no és el significat que ens ha arribat. Alberto Manguel en Una história de la lectura assegura que en l’antiguitat les paraules escrites s’havien de pronunciar en veu alta perquè els signes duien implícits els sons. Per això, la paraula dita en veu alta s’elogiava, perquè ‘volant’ significava que la paraula era viva perquè podia volar; contràriament, manent s’interpretava com quelcom inert, que restava immòbil, la paraula escrita no podia mudar, era morta. ‘Volar’ avui té el significat de ‘desaparèixer’; en canvi, una cosa estable, permanent, es relaciona amb ‘romandre’.

Tot i així, encara que la llengua estigui en constant evolució i que els significats variïn per diverses circumstàncies, és una llàstima que s’estigui perdent una de les grans virtuts de les persones, ‘la paraula’, sobretot perquè justament és el que defineix qui som i com ens relacionem amb els altres.