Felicitat a la feina? No serà aquest cop...
Avui, 1 de maig, és el Dia Internacional del Treball. L’origen d’aquesta celebració cal buscar-ho l’any 1886. I més concretament, a Chicago. Aquella data va començar a moltes ciutats industrials dels Estats Units una vaga l’objectiu de la qual era reivindicar la jornada laboral de vuit hores. A la capital d’Ilinois, però, la protesta va acabar derivant en una violenta repressió cap als líders sindicals, morts inclosos. En el seu record, la data s’ha convertit en la jornada clau per a les reivindicacions de la classe obrera a una gran majoria dels països.
Amb el pas del temps, els treballadors van prendre consciència de la importància que té l’organització sindical en la lluita pels seus drets i per millorar les seves condicions a les empreses. I també segons han anat passant els anys, a molts països s’ha entès que la concertació i les negociacions entre patrons i empleats així com l’establiment de legislacions que apostin per respectar els assalariats són claus en un doble sentit. Per una banda, en assegurar la qualitat de vida de la classe obrera. I, per l’altra, en l’eficàcia de les empreses i, conseqüentment, en els seus rendiments econòmics. Tenir empleats contents i satisfets amb i a la seva feina està estretament relacionat amb els resultats empresarials.
Analitzem quins són els països que lideren els rànquings mundials de productivitat i capacitat innovadora. Els Estats escandinaus, com ara Suècia, Finlàndia o Noruega; Dinamarca, Alemanya, Àustria, el Regne Unit, França... També –agafant un exemple similar a Andorra–, Luxemburg. Tots ells comparteixen al mateix temps una característica comuna: una llarga tradició dels sindicats i un important poder d’aquestes entitats.
La situació que es viu a aquests països contrasta poderosament amb la realitat de casa nostra. Els sindicats andorrans, amb l’excepció dels que representen els empleats públics, pateixen importants dificultats per fer la seva tasca: estretors econòmiques en no disposar de subvencions estatals, la por dels treballadors del sector privat a integrar-s’hi per por a possibles represàlies, una legislació laboral molt dura amb la part assalariada (i el que vindrà via les lleis tramitades per Demòcrates per Andorra), el poc suport institucional d’uns governs que, amb l’única excepció dels dos anys de gabinet socialdemòcrata, massa cop inclinen la balança a favor de les patronals, etc...
Criticaven pensadors de la talla de Jean Paul Sartre o Karl Marx –especialment aquest darrer– el risc que als homes se’ls considerés en excés un simple mitjà de producció, oblidant que, primer de tot, és una personal. És, malauradament, el que, al meu entendre, succeeix amb la legislació d’Andorra. La modificació del Codi de Relacions Laborals no farà res més que empitjorar aquesta realitat, amb importants retallades com ara les que afecten les indemnitzacions per acomiadament no causal o l’improcedent, l’accés a les excedències, noves modalitats precàries de treball, reducció d’hores de descans entre jornades, la possibilitat de modificar les vacances amb només 15 dies d’antelació, la reducció de la remuneració de les hores extraordinàries, etc...
Aquesta llei no deixa de ser un nou exemple del model que, alguns, volen per als treballadors al nostre país. Molt lluny del que succeeix als països abans esmentats. No s’entén que un empleat feliç, que es trobi a gust a la feina, que la pugui comptabilitzar amb la seva vida privada i familiar és sinònim de qualitat i d’eficàcia. I s’acaba traduint, finalment, en rendiment econòmic per a les empreses i, de retruc, per a tota Andorra. Una autèntica llàstima. Una decepció més.