Al servei dels ciutadans
Més enllà del legítim interès propi, de grup, de partit o ideològic, que a títol individual cadascú de nosaltres podem i hem de tenir, del polític se n’espera el saber governar els afers públics, és a dir, entendre i saber conduir la cosa pública, en interès dels ciutadans. I no només d’uns quants, sinó de tots, o la seva majoria (amb passaport i sense). Per entendre cal conèixer i per conèixer cal prendre el pols de les coses. I no n’hi ha prou amb tenir assessors o auditories. Cal conèixer directament la realitat. La política, diuen, que és la ciència i l’art de governar, es a dir de fer allò que és possible a més de ser el més escaient en l’interès de tots i no d’uns quants. I el pols de la realitat no ens el dóna el comparar-la amb altres realitats incomparables sinó el saber percebre les necessitats, concretar els problemes i reconèixer els recursos de que es disposa per actuar.
Com en qualsevol activitat pretendre resoldre un problema sense un bon coneixement del mateix i una bona diagnosi de la causa o origen, del que cal fer i del que es pot fer en realitat, és l’acció més estúpida que hi pot haver. No només per estèril sinó també per agreujant en comprometre la solució més adequada en ser incapaços d’actuar correctament ja sigui perquè desconeixem la realitat, perquè no disposem d’un bon diagnòstic que situï i determini el problema o perquè no disposem dels mitjans per a solucionar-lo correctament.
No n’hi ha prou de ser honest si no s’és capaç. No n’hi ha prou de tenir bona voluntat si no s’és competent. No ser conscient de les prioritats, en qualsevol tasca de govern, del tipus que sigui, ni atendre-les, en conseqüència, correctament i amb la deguda prevalença, per davant d’allò que no suposa un problema, o almenys tan important com altres, condueix a la neciesa.
Com acostuma a ser també de beneit el voler canviar radicalment les coses quan van bé. Perquè si hom té el convenciment que s’han de canviar per assolir nous nivells, el que cal no és destruir-les per recrear-les, sinó simplement fer-les evolucionar. Perquè el sentit comú així ho acredita i no es pot ni s’han de generar problemes allà on no n’hi ha.
La prudència i la humilitat, que no el populisme, també són bones conselleres per a governar, perquè sempre n’hi ha que van sobrats de convenciment i d’arguments per canviar malgrat, això sí, no disposen ni dels recursos ni dels mitjans, però l’important és canviar. No mantenir, sobre tot allò que ja fa temps que perdura, malgrat sigui bo i necessari. Un altre tipus d’insostenibilitat. I arribat l’error, que no només pot passar sinó que passa, cal saber rectificar.
Però això ja és demanar massa. I fer-ho públicament. Però com que tothom té la seva part de veritat, encara es vol demostrar tenir la raó. Però es envà, sobretot quan no es troba al costat de la dels ciutadans. La grandesa de quelcom o algú no es reconeix al que es fa gran fins a la desmesura sinó a aquell que havent caigut sap tornar-se a aixecar i sap créixer malgrat la caiguda. I no voler reconèixer els errors i fer-ne una lectura defensiva o justificativa és pitjor.
És cert que els ciutadans som maniobrables però es difícil fer-ho i més en proporcions notables. Però també és cert que als ciutadans ens agrada ser ben servits per aquells a qui confiem els interessos col·lectius dels afers públics. I carregar-se un servei sempre serà un mal servei. Com fer oposició per obstaculitzar. El millor servei als ciutadans de vegades hauria de ser no voler-los servir, en ser conscients de les pròpies aptituds i en aquest cas ineptituds.
El fet d’haver estat escollit en unes eleccions, ser el cap o disposar de la confiança d’un cap, i tenir un càrrec o representació institucional, no suposa ni garanteix la saviesa ni la competència per a exercir-lo, ni carta blanca per a fer el que es vulgui. Hi ha un indicador bàsic per a saber on situar-se en aquests casos. Ho volen els ciutadans?. El que es fa millora la vida dels ciutadans o la complica?. Quan els polítics estan al servei dels ciutadans es generen uns nexes d’unió, optimisme, entusiasme i prosperitat en la ciutadania que es respiren en l’ambient. I quan no tot el contrari.
Només cal esperit de servei o generositat, intel·ligència, honestedat, gosadia i capacitat d’unir. I no és mal de recordar sovint el Manual Digest (Fiter 1748) en les seves màximes per saber que cal fer per estar al servei dels ciutadans ja que tenen encara sentit avui. La 24 ens diu que cal vetllar amb cura sobre les necessitats del país, remeiar-les i prevenir-les. La 33 ens emplaça a no voler arrencar les coses de cop, que estan molt fixades i assentades, encara que siguin dolentes. I la 34 ens recorda prevenir les coses de tal manera que cap sigui nova i sobtada.
Saber escoltar, saber dialogar i sobretot saber sumar i no restar, multiplicar i no dividir ( com tant bé ha sabut escriure l’Antoni Morell) són eines bàsiques per a servir als ciutadans i potser les més adequades per a un petit poble pobre de pastors, pagesos, ramaders, jornalers, minaires, fargaires, traginers, carboners, tabaquers, artesans, contrabandistes, comerciants, ensenyants, empresaris, industrials, banquers, treballadors, financers, funcionaris, professionals immobiliaris, professionals liberals, artistes, rendistes, turistes i visitants ... que malgrat tot no vol renunciar a ser lliure i que no pot pretendre a cap altra glòria que la de ser sàviament conduït amb allò de que únicament disposa: la capacitat d’unió dels esforços individuals i col·lectius de tots plegats per anar endavant en la mateixa direcció.
Arquitecte
Per a més informació consulti l'edició en paper.