La mort arriba per Sant Jordi
La noia, arribava de molt lluny i era la primera vegada que podia gaudir d’una Diada de Sant Jordi. Venia d’alguna zona dels països nòrdics i li costava molt assimilar la nostra cultura. El color vermell de les roses la fascinava, però no li recordava ni a l’amor, ni a la passió com les concebem nosaltres, li recordava a la sang rajant com una font d’un cos inert.
Quan aquella tarda va tenir l’oportunitat que algú li expliqués la llegenda de Sant Jordi, totes les seves sospites es van confirmar: «La sang», va pensar. «El que interessa realment és la sang».
Ella ja ho sabia, però ja havia deixat massa morts a la seva terra i en d’altres. Ara que havia crescut, vivia errant pel món i buscava com saciar les seves ànsies de sang que es van veure augmentades amb la visió de les fascinants roses. Se les mirava embadalida i, la seva dolça cara, que conservava la tendresa i l’encant d’una nena, amagava a la perfecció el seu fosc secret i feia que tots volguessin ajudar-la.
Però, tot canviava quan et sostenia la mirada. Ella ho sabia i evitava mirar-te fixament on hi havia molta gent. Un dels seus ulls, marró-verdosos, semblava a punt de rebentar encès en sang i et causava una profunda preocupació la salut d’aquella noia en sostenir la seva mirada.
«Hi haurà anat, al metge?» —vaig pensar preocupada. Mentre per la seva ment tan sols vagava la idea de veure’m tirada en aquell replà mentre la meva sang lliscava com un riu escales avall.
«Llàstima que hi hagi arribat gent», va pensar i el seu ull quan em mirava va semblar com apagar-se canviant el vermell passió per un vermell més fosc, menys ardent.
—Només és un vessament. Ja se n’anirà tot sol. No et preocupis. Ens veiem i una altra vegada serà —em va dir.
Jo no vaig comprendre el significat que amagaven les seves paraules. Jo no podia endevinar que la mort acabava de marcar-me per sempre i em sotjava amb la seva dalla des d’aquella diada de Sant Jordi. Ningú pot imaginar una cosa així!