Francesc Guillaumet Periodista

Sota la premissa de «tot és art» el grup Fluxus va revolucionar als anys 60 les fronteres entre les disciplines artístiques. Inspirats en la filosofia avantguardista del dadaïsme els membres d’aquest col·lectiu van destacar per explorar els límits de l’art i per donar una dimensió ètica al que en altre moment només era estètica. I més o menys això és el que vaig pensar la setmana passada al llegir la iniciativa del col·lectiu la Xarranca, que ha habilitat un local a la part alta d’Escaldes-d’Engordany per trencar barreres entre disciplines artístiques, fer partícip al públic dels processos creatius dels artistes i convertir-se en referent cultural.

Es dona la circumstància que ara farà ben bé un any que Andorra saltava a les pàgines dels mitjans de comunicació de Catalunya per la inauguració del Land Art, una iniciativa que també va contribuir a trencar les fronteres de l’espai artístic per situar les creacions en escenaris diversos com l’església de Sant Joan de Caselles, el llac d’Engolasters o el Coll de Jou de Sant Julià de Lòria. Amb el tema dels drets humans com a teló de fons, com a homenatge als refugiats que van passar per aquestes terres per aconseguir salvar-se de la barbàrie nazi, la iniciativa va aconseguir captar l’interès informatiu. De fet, s’ho valia i és d’esperar que se superin els problemes que s’apunta des de l’organització perquè el Principat pugui tornar a acollir un projecte d’aquesta envergadura.

Deia que fa un any que es va inaugurar el Land Art i més o menys en el mateix lapse de temps s’ha presentat una altra iniciativa que també aposta per un diàleg constant entre creador, públic i disciplines artístiques. L’espai la Peixera de la Xarranca sembla destinat a convertir-se en un dels referents culturals del Principat precisament per la filosofia que l’acompanya. El fet de comptar amb un local amb parets de vidre (un concepte que fins ara només havia escoltat als polítics que fan campanya quan parlen del que ha de ser l’Administració) fa que la interacció entre els diferents agents que concorren en l’obra d’art sigui constant. Dit d’una altra manera, tenir la possibilitat de veure dia a dia la progressió del propi fet creatiu amb l’afegit de poder visitar cada final de mes l’exposició que en surt de tot plegat és una manera original d’atansar aquest art al públic. Fer-ho, a més, en un espai on les diferents sales que el composen també són transparents i permeten el diàleg entre els propis artistes i disciplines sembla un projecte destinat a l’èxit.

Una de les coses que també criden l’atenció és la manera com es va plantejar el concert del passat divendres. Enmig de les peces de l’exposició d’Antoni Valdés, la mostra que estrena la iniciativa, el grup Odara Trio també va apostar per innovar en consonància amb el propi discurs cultural d’aquest espai. A través d’un Menú Musical, on el públic podia elegir a la carta (com si d’un restaurant es tractés) quines peces volien escoltar el grup oferia un concert personalitzat a partir dels gustos i les preferències del respectable. Tot i la novetat de la iniciativa, però, de la mateixa manera que se seleccionaven els temes a la carta també hi havia la possibilitat de fer lletres al detall amb les paraules que els suggeria el públic. Tal vegada com una aclucada d’ull a la tradició de les terres de l’Ebre, on és habitual que les jotes s’adaptin a la realitat del lloc on es canten. En aquest sentit, barrejar tradició i modernitat en un sol format no fa més que evocar aquells versos de J.V. Foix que diuen allò de «m’encanta el nou i m’enamora el vell».

El fet de fugir dels escenaris habituals de la pròpia creació artística, però, sempre és una garantia d’èxit. Penso ara mateix en espais com el Cafè del Teatre de Lleida, un lloc on la bona música acostuma a ser protagonista tot i estar obert també a altres disciplines artístiques i culturals. Al costat de la cançó d’autor o de propostes del pop-rock més actual hi conviuen les presentacions de llibres, els recitals de poesia i les exposicions de pintura, dibuix i fotografia. Quan no és així (quan no hi ha concert o exposicions, però) també és un bon lloc per fer petar la xerrada fent una copa acompanyat de música de jazz. Potser per això una vegada un bon il·lustrador de Lleida em va definir aquest espai com el principal centre cultural de la ciutat. Parlo de Lleida però experiències d’aquestes característiques estan en marxa en altres indrets, com és el cas de la sala l’Horiginal (sí, amb h) de Barcelona. Ubicada a Ciutat Vella, just davant del MACBA, aquest espai combina els recitals poètics i les performances amb altres propostes culturals de petit format. Tot acompanyat, això, sí, d’una copa que fa encara més amenes les vetllades poètiques.

Apostar doncs per la suma de disciplines culturals, treure-les del seu context més característic per sobrepassar les fronteres que encara ha de superar moltes vegades l’obra d’art per arribar al gran públic i fer de l’originalitat virtut són ingredients que d’entrada estan destinats a l’èxit. Perquè també és obvi que encara que la cultura acostumi a ser la germana pobra de totes les polítiques públiques del que tracten totes aquestes iniciatives és d’experimentar amb l’efímer, l’instant que només poden produir uns versos, unes notes musicals o una creació artística. I això, com deien els modernistes, no té preu.