Fer possible el que és necessari
A ningú se li escapa que la reforma de la Llei de la funció pública serà una de les qüestions estrella d’aquest tram final de la legislatura. Es tracta, al meu entendre, d’una reforma necessària per a millorar la carrera professionals del treballadors públics incorporant les actualitzacions escaients al règim actual. Es tracta d’una reforma que està generant un cert descontentament entre una part important dels treballadors públics que consideren que amb la mateixa no veuen garantides les seves expectatives. Aquest descontentament es va plasmar en les jornades de vaga que vam viure fa unes setmanes. Es va tractar d’una acció absolutament legítima dels qui discrepaven de la reforma proposada.
En tot cas, avui no voldria parlar del contingut de la reforma en sí, sinó del debat polític sobre la mateixa. O, més aviat, hauríem de dir sobre l’estratègia política de cada formació respecte una reforma tant necessària com incòmoda. Comparteixo plenament el que va manifestar fa un parell de dies el cap de Govern, Toni Martí, quan remarcava que a ell li hagués agradat un debat monogràfic al Consell General sobre funció pública «per veure els models alternatius». Un debat monogràfic hagués permès veure qui té un model clar per la funció pública i qui no. I, sobretot, qui fa servir una reforma cabdal per treure’n uns evidents rèdits polítics.
És evident que si el Govern i el grup parlamentari que li dona suport haguessin tingut en compte únicament els seus interessos electorals, la reforma no s’hauria implementat. Tothom és conscient del fet que qualsevol reforma del sector públic, aquí i arreu, té un evident cost electoral. I quan un governa de manera responsable ha d’estar disposat a assumir els costos que pertoquin per dur a terme allò que es considera necessari per tal de millorar les diferents estructures del nostre país.
Si repassem les declaracions dels diferents líders polítics dels partits de l’oposició, especialment des de les files liberals i socialdemòcrates, en relació amb la Llei de la funció pública ens adonem que incideixen molt en la forma i menys en el fons. És a dir, que critiquen el procediment de negociació amb els representants dels treballadors públics i, en canvi, encara no hem sentit cap posicionament clar en relació als quatre punts del text que els sindicats consideren irrenunciables i que haurien provocat el trencament de les negociacions. Cal recordar que aquests quatre punts són: reduir la jornada laboral a 35 hores setmanals, garantir el 100% del salari en cas de reubicació deguda a una malaltia, incrementar les mesures correctores pel que fa als salaris i que les vacances escolars estiguin dins la llei.
És evident que alguns consideren que una posició indefinida en quan a les demandes dels representants dels treballadors els pot suposar una bona estratègia de captació de vots. Estem, òbviament, en ple període de pre-campanya electoral i les decisions de cada formació s’han de llegir tenint en compte aquesta variable. I jo em pregunto: quin és el seu model per a la funció pública? La veritat és que sóc poc optimista de cara a obtenir una resposta clara i precisa.
La nostra formació té clar, i crec que els gairebé set anys de govern així ho corroboren, que les reformes s’han de dur a terme de manera valenta i decidida. Teníem i tenim un model per a Andorra. Un model que vol promoure la meritocràcia i l’esforç en les diferents esferes de la nostra societat per fer un país més pròsper i solidari. I, per fer-ho, hem estat implementant reformes que estan incidint i que incidiran encara més en donar un millor futur al nostre país.
Nosaltres sempre hem entès la política com el mitjà per fer possible allò que és necessari.