Francesc Guillaumet Periodista

Aquest diari es feia ressò la setmana passada del rumor que apunta a la possible creació d’un partit conservador de cara a les properes eleccions previstes pel 2019 (si és que no s’avancen i es fan abans). El viratge de la nova cúpula liberal sorgida de l’escissió viscuda recentment a postulats més progressistes seria una de les causes (segons va publicar EL PERIÒDIC) d’aquesta maniobra electoral. I sigui cert o no és evident que el sopar d’Arinsal al que feia referència la notícia donarà motius per parlar durant els pròxims dies.
L’haver transcendit aquest rumor més o menys a un any vista de les eleccions, però, no és estrany si es té en compte que és precisament en els moments electorals previs quan es dispara la rumorologia, a vegades de manera volguda i d’altres simplement per algun descuit dels protagonistes. D’entrada,  donant per bona la tesi que les coses puguin anar per aquí (que es formés un gran bloc conservador i un altre de progressista, si fos el cas) no seria cap mala notícia per a la política andorrana. Ja he escrit algun cop que vist des de fora l’existència de dos partits liberals i dos de socialistes potser és excessiva per a un demos electoral com el d’Andorra. Sosté la notícia que un dels objectius que tindria aquesta operació seria la de dividir l’electoral liberal, decantat cap a posicions més progressistes d’ençà de la ruptura amb Unió Laurediana (UL) i el sector massanenc. Ara bé. Si a això se li suma la proposta del socialdemòcrata Jaume Bartumeu de formar un altre gran bloc electoral per afrontar amb garanties una cita electoral on Demòcrates per Andorra surt com a favorita sembla que el relat tingui prou versemblança. Però el cas és que el Liberals d’Andorra liderat ara per Jordi Gallardo encara no ha donat resposta a l’excap de Govern (que se sàpigui) sobre la seva proposta de formar aquest gran bloc. Per tant, és ben probable que l’històric partit dels també  excaps de Govern Marc Forné i Albert Pintat pugui concórrer a les eleccions en solitari i amb un programa de to més progressista, que de fet aquest concepte mai no ha estat renyit amb l’ideari liberal (i és que no només de la teoria econòmica d’Adam Smith i John Locke beu aquesta família política).
La pregunta que potser cal fer-se a aquestes alçades és si la conformació d’aquests dos grans blocs (en cas que es faci) tindria líderatges clars de futur. Anem a pams. Ja està dit que Toni Martí no repetirà com a candidat a les eleccions del 2019 (o de finals de 2018 si s’avancen). Qui agafarà el relleu? I sigui qui sigui tindrà el vist-i-plau dels potencials socis per tirar endavant aquesta iniciativa política? D’altra banda també seria necessari bastir un corpus ideològic (i en conseqüència un programa) que marqués les línies mestres del nou projecte i que tingués un perfil prou atractiu per a l’electorat. Pel que fa a la resta de partits, tot i que encara no està clar si hi haurà algun pacte preelectoral, sí que ja hi ha noms sobre la taula. A hores d’ara tot apunta que Jordi Gallardo serà el candidat d’L’A i s’ha de definir el d’SDP. Arribat el cas es trobaria, també, un candidat de consens per encarar amb garanties les eleccions? Hi hauria cessions i renúncies que afavorissin l’acord? I al programa què pesaria més, la praxi socialdemòcrata o la liberal? D’entrada, a diferència de la primera opció, potser seria més difícil en aquest cas trobar un comú denominador que fos capaç de sumar els projectes polítics d’ambdós encara que coses més estranyes s’han vist. I la gran coalició que finalment es repetirà a Alemanya entre els democratacristians d’Angela Merkel i els socialdemòcrates de Martin Schulz (ara ja dimitit) n’és un exemple.
Aquest ball d’especulacions, però, també donen peu a imaginar quins podrien ser els pactes postelectorals si finalment no s’acabessin concretant aquests dos grans blocs i cadascú anés pel seu compte. Pel que sembla, lauredians i massanencs ja tindrien bastant clar les seves preferències postelectorals si Demòcrates per Andorra no revalidés la majoria absoluta (cosa bastant improbable a hores d’ara). Ho farien a mode de frontissa, com va fer molts anys Convergència a la política espanyola, a través de la seva implantació parroquial. Quines serien, però, les preferències de Liberals d’Andorra, SPD i el PS? Serien capaços els dos partits socialistes de fer front comú després de l’escissió patida fa uns anys? I la nova cúpula liberal com justificaria un suport a un bloc (fos quin fos el candidat a cap de Govern) amb un pes important de la socialdemocràcia? Evidentment a hores d’ara aquestes són preguntes que no tenen resposta (i que possiblement tampoc en tindran si el que ara és rumor no s’acaba traduint en realitat de cara el 2019). Tot i això no està de més posar algunes d’aquestes preguntes sobre la taula perquè si fos el cas tard o d’hora s’haurien de respondre. I tenint en compte que del que es parla és de política (que segons va dir Churchil genera estranys companys de viatge) no és gens descabellat que tard o d’hora es pogués convertir en realitat. Al capdavall, com diu la gent avesada a la novel·la, la realitat sempre supera la ficció. I el costum de llençar globus sonda per veure com respira la societat i actuar en conseqüència segons la reacció que hi hagi sempre és previ a qualsevol operació política d’envergadura. I aquesta de la que parlava EL PERIÒDIC dilluns passat ho és. Sense cap mena de dubte.