Aquest passat diumenge 8 d’abril es complien cinc anys d’ençà que vau deixar aquesta vida tan viscuda. Tot i la seva absència, amb tot aquest temps l’he anat coneixent i admirant més, gràcies a llibres que encara no havia explorat: com la màgia de La Vieja Sirena, el Madrid d’Octubre-Octubre o l’existencialisme de Congreso en Estocolmo.
Segurament moltes persones de la meva generació el devien conèixer el 2011 amb les seves implicacions amb el moviment Indignat, però vostè ja m’havia captivat 10 anys abans en aquelles tardes intel·lectuals d’estiu. Pot ser, en aquell moment i per qüestions d’edat i temàtica de les conferències, jo no l’acabava d’entendre del tot, però m’era indiferent perquè aquell nen de 8-9 anys obligat a assistir a actes formals de gent gran l’únic que volia era passar-s’ho bé. I amb vostè, el gaudi estava assegurat! Per aquest motiu, des del seu descobriment i fins que vau deixar de presidir la Universitat d’Estiu el 2005, els hi vaig demanar als meus pares no perdre’m la seva ponència.
I avui en dia, no se’m fa res estrany quan en llegir Escribir es vivir veig com de bé s’ho passaven els seus alumnes. Amb joia i orgull, puc dir que, per poc temps, jo el vaig tenir de professor.
Vostè em va ensenyar i m’ha ensenyat que això que fem cada dia, això de viure, «no és cap dret que ningú ens dona sinó una obligació». Gràcies a vostè, vaig deixar de fer-me pesat amb preguntes sobre la mort als meus pares i vaig entendre que «la mort no és el contrari de la vida, sinó que és la seva companya». I que, «el dia que naixem, comencem a morir». Per això, «hem de saber gaudir-ho, saber viure-ho».
Altrament, puc afirmar que, ja de més gran, i apresos diversos coneixements bàsics de ciències socials, vostè ha esdevingut també un referent acadèmic. I el que m’ha marcat més és el fet que recordéssiu escrit rere escrit que a vegades ens oblidem que l’economia és una ciència social, ja que «tot coneixement econòmic, aliè a un enfocament social del pensament, no serà res més que un recurs instrumental, sense perjudici que com a eina pugui ser molt valuós».
Però a part de les seves pròpies idees sobre temàtiques concretes (en les quals es pot està més o menys a favor), el que més em va atraure és que recalquéssiu una idea de llibertat que va més enllà de la definició física o l’econòmica del terme. «Una llibertat que consisteix, no tant a poder aconseguir en cada moment el que un vol, sinó en perseguir en cada moment el que un creu que és el seu camí, ho aconsegueixi o no, donant sentit a tot allò que succeeix». En definitiva, una llibertat pròpia interna de pensament que ens «permeti ser i esdevenir el que som».
A 2018, estic quasi segur que no li agradarà veure com els nens cada cop estan deixant més a banda la interacció amb els altres nens i nenes, per introduir-se en petits mons aliens separats i dominats per pantalles lluminoses. Tampoc, crec que el pugui motivar el fet que la «tecnobarbàrie» continua sotmetent les relacions de poder al món; que posem límits als drets dels ciutadans pel seu origen, aixecant murs; que encara no respectem el planeta, així com que els rics continuïn sent-ho més.
Ara que fa 10 anys que el Govern d’Andorra el va condecorar amb la Medalla de l’Orde de Carlemany i quasi 12 que el consell universitari acordés que la biblioteca de la Universitat d’Andorra (UdA) s’anomenaria biblioteca José Luis Sampedro, en reconeixement de la seva trajectòria acadèmica i intel·lectual i del seu suport per prestigiar la Universitat d’Estiu, trobo a faltar que no s’hagi realitzat cap acte posterior d’importància a Andorra. Amb tot, recalco que si algú vol fer-ho, que compti amb mi.
Jose Luis, gràcies! Gràcies per aportar tot el seu potencial i plasmar-lo en coneixement escrit i oral. Gràcies per voler ser un petit altaveu d’aquells que no el tenen. Gràcies per voler sempre actuar en benefici de la seva societat, així com voler implicar-se amb l’andorrana. Sempre recordarem que destaqués que «Andorra té l’única plaça (la del Poble) on el poble trepitja el Govern». Però per sobre de tot el que he intentat ressaltar de vostè, jo el recordaré com una bona persona. I comparteixo que aquest és el veritable objectiu.