Ajuts socials i humanitat
Potser molts dels qui avui llegireu aquest article no coneixeu cap persona que hagi hagut de necessitar demanar cap ajuda social. A Andorra, però, som un país petit i això també comporta que sigui relativament fàcil tenir algun conegut, potser amic o amiga, que sí que estigui en una situació personal delicada i que hagi hagut d’acudir a Govern perquè no hi veu cap altra sortida que fer-ho.
Fa dies que hi dono voltes i em costa treure-m’ho del cap. Pateixo, no ho puc negar. Perquè qui ho està vivint és una persona amb qui hi tinc relació i a qui m’aprecio i, ara, veig patir sense que sigui capaç de trobar en un Estat que, en teoria, ha de vetllar pels seus ciutadans, el suport que en aquests moments tan complicats, necessita.
Evidentment, per respecte, no explicaré el cas concret. Només demano que qui llegeixi aquestes línies reflexioni. Intenti posar-se en el lloc d’algú que, sigui per les circumstàncies que sigui, no té prou ingressos per tirar endavant. Imagineu que esteu a dia 20 del mes i que no teniu prou diners per comprar el menjar que necessiteu... O pitjor encara, algun familiar de qui heu de tenir cura. O que no teniu la seguretat de poder pagar el petit pis o, fins i tot, la diminuta habitació que teniu llogat. I que no trobeu sortida.
Com ho viuríeu? Què us passaria pel cap? I si, a més de tot aquest pes a sobre, a l’hora d’anar a buscar –segurament amb certa vergonya– aquest suport en forma d’ajuda social que el Govern, com a garant de tots els ciutadans, ha de disposar, us trobéssiu certa indiferència, poca atenció o, inclús, passotisme?
Perquè, malauradament, la sensació és que anar a demanar aquestes ajudes s’ha convertit, cada cop més, en una feixuga càrrega –a més de la que ja tenen les persones que les necessiten. Formularis, entrevistes amb assistents socials que no sempre es mostren compressives, justificacions de la teva situació econòmica i, fins i tot, de la dels familiars propers arran de la Llei d’atenció social i sociosanitària. Gairebé un tercer grau quan, en aquests moments delicats, el que es necessita, més enllà del suport dels diners, és més aviat una certa empatia complicada de trobar.
Sóc el primer que entenc que els ajuts socials no es poden donar de qualsevol forma, sense cap tipus de control. Però em fa por –i pel que m’ha explicat aquesta persona propera, és una sensació que se’m confirma– que aquesta necessària supervisió acabi deshumanitzant-nos. Tant als que han de recórrer a aquest suport com a les persones que els han de gestionar. Simplement, reflexionem-hi.