Antoni Pol i Solé Arquitecte

Jorge Wagensberg i Lubinski, nascut a Barcelona el 2/12/1949, on hi ha viscut i mort fins el passat dia 3 de març, ha estat com un estel fugaç, capaç d’il·luminar-nos durant la seva vida i més enllà, ja que la seva llum, com la de l’Univers, un cop emesa continuarà propagant-se indefinidament.
Aquest físic, professor, doctor, escriptor, pioner, científic enciclopèdic, investigador, periodista cientític, museòleg, gestor cultural, dissenyador, comunicador, catalitzador de la fusió de les dues cultures (la científica i la humanista), dinamitzador, heterodox, persona intel·ligent, intel·lectual multifacètic, referència del pensament científic, geni, bonhome, savi…. com se l’ha mencionat, ha estat però, un pedagog i, sobretot,  un pensador.
Entre els seus aforismes hi ha el que diu: «…una idea bona que no cap en vint paraules, doncs no és una idea tan bona...».
Dinàmic i amb una gran vitalitat, d’esperit expansiu i  lúcid , amb caràcter I capacitat crítica, humanista, amb una gran fe en l’espècie humana, fascinat per les emocions, el comportament, les idees i els sentiments humans, ha dedicat gran part de la seva vida a pensar en profunditat. L’honradesa i la integritat han estat altres de les seves virtuts.

Aprendre a distingir allò veritable d’allò fals, les il·lusions del que és realment significatiu, ha estat una altra de les seves preocupacions vitals. Li han  interessat la teoria dels processos irreversibles o processos allunyats de l’equilibri, però també l’evolució de la matèria viva i de la produció artística.
A part dels articles en diverses revistes, monografies, memòries o llibres col·lectius, i al marge de les reedicions i traduccions, ens ha deixat les publicacions Nosotros y la ciencia (1980, Bosch SA), Ideas sobre la complejidad del mundo (1985, Tusquets Ed), Procés a l’atzar (1986, Tusquets Ed), Amazonia el último paraiso (1996,  Ambit Serveis EdSA),  L’âme de la meduse (1997, Le Seuil), Ideas para la imaginación impura (1998, Tusquets Ed), Si la natura és la resposta, quina era la pregunta? (2003, Tusquets Ed), Ideas sobre la complejidad del mundo (2003, Tusquets Ed), La rebelión de las formas: o como perseverar cuando la incertidumbre aprieta (2004, Tusquets Ed), Amazonia (2006, Ambit Serveis EdSA), Einstein 1905: cent anys de física (2006, Fundació Caixa de Pensions), Jules Verne: viatjar, viatjar, viatjar (2006, Fundació Caixa de Pensions), A más como, menos por qué (2006, Tusquets Ed), El gozo intelectual (2007, Tusquets Ed), Yo, lo superfluo y el error (2009, Tusquets Ed), Más arboles que ramas (2012, Tusquets Ed), Feynman (2012, Norma EdSA), El pensador intruso: el espiritu interdisciplinario en el mapa del conocimiento (2014, Tusquets Ed), Alguns anys després (2015, Now Books), Teoria de la creativitad (2017, Tusquets Ed), Solo se puede tener fe en la duda (2018, Tusquets Ed).
La Societat Andorrana de Ciències va poder comptar amb una conferència seva, Noves tendències en museologia científica, el 2 de juny de 1999, gràcies al llavors president Josep Vilanova i Trias que n’era amic, a la sala d’actes del Govern a Prada Casadet i que es troba publicada en el recull de conferències de 1999. En aquell moment era director del Museu de la Ciència, de 7.000 m2 i estaven construint el Cosmocaixa de 28.000 m2.
El seu text no ha perdut actualitat i ens ajuda encara a entendre el sentit i el com ha de ser un museu avui: «…molts museus es poden substituir fàcilment per un llibre, per una pel·lícula, per un vídeo i últimament sobretot per un ordinador… buscar l’autèntic llenguatge primer del museu i després l’autèntic objectiu és la primera cosa que s’ha de fer… l’element fonamental que un museu utilitza i que no poden utilitzar altres mitjans de transmetre coneixement és ni menys ni més que la realitat, l’objecte real o l’esdeveniment real…. protegir un patrimoni no és la prioritat, ensenyar? Formar? Informar? Ttampoc… Estimular, que és crear emocions, és a dir emocions i realitat són els dos aspectes claus d’un museu…».
En el seu llibre La rebelión de las formas (2004) completaria: «Un museu és un bon lloc per a pensar… Un museu és realitat concentrada. Un museu és un reactor d’idees. Per això és un bon lloc per a pensar… La realitat es compon de dues coses: objectes i fenòmens. Els objectes ocupen l’espai, els fenòmens ocupen el temps… ».

En una entrevista publicada el gener del 2008 a la revista Va d’educació editada per La Granja,deia: «L’educació no és omplir ni acumular, l’educació és encendre… per adquirir nou coneixement calen tres fases… l’estímul, la conversa i finalment la comprensió… I per encendre aquest foc cal el goig de l’estímul, el goig per la conversa i el goig per comprendre».
L’any 2000 va publicar l’article La intel·ligibilitat en el coneixement científic com a epíleg en la Memòria de les Segones Jornades sobre Medicina Preventiva i Predictiva de la Fundació Mil·lenni de la Mútua General de Catalunya i a partir de les reflexions i raonaments que hi exposava hi feia les següents afirmacions com a conclusió general:
«-Només hi ha tres formes fonamentals de coneixement: el científic, l’artístic i el revelat.
-Tot coneixement real és la superposició ponderada de totes tres formes».
Dues, certament molt bones, idees o conceptes que contenen i ho expliquen gairebé tot, i que podien i havien de ser expressades brillantment en ben poques paraules. H
Arquitecte