La Pasqua a Alacant
En aquesta ocasió, us explicaré algunes de les tradicions menys conegudes de la Pasqua a la província d’Alacant.
Una de les més curioses és el fet que l’encens cremat per la Germandat del Gran Poder d’Alacant durant les seves processons és una barreja exclusivament elaborada per a la germandat per un artesà de Sevilla que, a més, compra molts dels seus ingredients en països àrabs. Aquesta barreja inclou resines, ambre, essències de tarongina, claus i canyelles. Així, la imatge de la Verge va acompanyada d’una olor en què predomina la vainilla i la tarongina i el Crist fa olor de clau i resina.
Ja havia tingut l’ocasió de parlar-vos en un altre article sobre la coca de tonyina típica de les fogueres de Sant Joan. Doncs, aquesta tradicional coca, abans de la Guerra Civil es consumia habitualment per Setmana Santa. Amb el temps, el seu consum s’ha desvinculat de les pasqües per adquirir tot el seu protagonisme en les festes de Sant Joan.
Respecte a la Setmana Santa tabarquina és una de les més peculiars de la província. El Diumenge de Rams al vespre i els tres dies següents, les dones d’aquesta petita illa recorren els carrers del poble cantant el Romanç de la Passió, començant i acabant a la plaça Major, i detenint-se en la cantonada més propera per acabar cada estrofa. Aquest acte s’efectua per anunciar als tabarquins el començament d’una setmana de pietat i reflexió. També la processó del Dijous Sant del Natzarè i la Dolorosa és molt curiosa. Els homes porten en camines la imatge del Natzarè i les dones la de la Dolorosa, prenent els homes la direcció a la plaça vorejant pel costat dret i les dones, un carrer lateral, pel costat esquerre fins que les dues imatges es troben a la plaça.
En Confrides, durant la nit del Dijous Sant, es registra un tràfec inusual de públic atret pel joc de les xapes, una tradició centenària i molt popular, que tot just es conserva en un grapat de localitats del nostre país i que, segons diferents escrits, rememora la forma en què se suposa que els soldats romans es van jugar la túnica sagrada de Crist, a cara o creu; per això, es juga per Setmana Santa. Les monedes que s’empren per al joc són dues «perras gordas» —monedes de 10 cèntims de l’època d’Alfons XIII— que són de propietat municipal de la mateixa manera que l’espai utilitzat, la Casa del Metge que, per una nit, es converteix en una mena de casino improvisat en el qual, fins a prop de les sis de la matinada, les apostes corren com la pólvora.
El joc consisteix a llançar les dues monedes a l’aire i apostar al fet que sortiran dues cares o dues creus. Si surt una cara i una creu es torna a tirar. Encara que no hi hagi una aposta mínima, el normal és que aquesta mai baixi dels deu euros.
Per acabar, a Oriola, antigament, el Dijous Sant, les oriolanes es dirigien a la sortida de l’Església de Sant Jaume, visitant temple per temple per resar un parenostre abans d’assistir a la Processó del Dijous Sant que surt d’aquesta església a les onze de la nit. És a dir, que per complir amb aquesta tradició, les dones sortien de casa com unes cinc hores abans i visitaven la major part de les esglésies existents i els homes les esperaven en els bars propers prenent generalment vi i ous durs. A aquesta tradició era coneguda com «Resar les Estacions» i manava el costum, que això es fes de forma imparell, és a dir, que ningú podia acabar aquesta tradició de visitar bars o esglésies en nombre parell.