Francesc Guillaumet Periodista

Quan Jordi Pujol presidia la Generalitat i Pasqual Maragall l’Ajuntament de Barcelona eren freqüents els estira-i-arronsa entre ambdós mandataris pel paper que havia de jugar la capital catalana en el conjunt del país. L’estatus de l’àrea metropolitana de Barcelona, doncs, va ser un element de tensió constant entre convergents i socialistes en aquelles èpoques en què uns governaven a un costat de la Plaça Sant Jaume i els altres, a l’altra. Aquesta anècdota em va venir a la memòria dimecres passat al llegir que el Congrés de Poders Locals del Consell d’Europa va instar dimecres a Andorra a atorgar un estatut especial de capitalitat a Andorra la Vella.
Ja és ben bé que a vegades hi ha situacions que semblen calcades de la història i la recomanació que feia dimecres passat el Consell d’Europa n’és una. En primer lloc es posava de manifest que la capital del Principat (i tot l’entorn d’aquesta parròquia) representa el 36,3% de la població. Aquest motiu val a l’ens europeu presidit per Donald Tusk per demanar que es doti la capital d’un estatus especial. Entre altres raons, les recomanacions europees posen sobre el paper una qüestió que no és exclusiva d’Andorra sinó també de l’altre costat de la frontera. El fet que la parròquia d’Andorra la Vella hagi d’assumir el finançament de serveis «esportius, culturals i educatius» (cito textualment) que són «d’interès nacional» i que, per tant, haurien d’anar a càrrec del Govern és un dels elements que la institució europea té en compte per demanar aquest tracte especial per la capital. És evident que aquesta recomanació del Consell d’Europa reforça la posició de la capital i del propi Govern per negociar aquesta prerrogativa. I encara que s’entén que sigui així (el pes de la capital ha de ser reconegut aquí i a tot arreu) aquest joc d’equilibris en cap cas hauria d’anar en detriment de la resta de parròquies, més que res per preservar l’equilibri territorial i per evitar que cap ciutadà hagi de pagar peatge per viure en un lloc o un altre. O dit d’una altra manera. Si bé és cert que la capital, per pes demogràfic i presència institucional de les institucions andorranes, es mereix una atenció especial això no ha de ser obstacle perquè un veí de Canillo, d’Arinsal o del Pas de la Casa, per posar només tres exemples, tingui garantit l’accés als mateixos serveis en igualtat de condicions.
Deia que aquest punt en qüestió (els estira-i-arronsa entre Govern i capitals) no és exclusiu d’Andorra sinó que també es viu a Catalunya. Sense anar més lluny són molts els ajuntaments (entre ells el de Lleida) que reclamen al Govern de la Generalitat la dotació pressupostària que garanteix les escoles bressol per a l’educació de 0 a 3 anys. Fins ara els ajuntaments havien posat els diners que calia perquè funcionés aquest servei però des de fa uns mesos una sentència obliga la Generalitat (que ara està a l’espera de Govern) a fer-se càrrec de part d’aquests diners. Aquestes tensions entre el Govern i el món municipal són intrínseques a la pròpia existència de la praxi política i, a priori, són més fàcils de resoldre en un país com Andorra que com a Catalunya. I no només per qüestió de dimensions sinó també pels nivells d’administració superposats que hi ha entre els ajuntaments i la Generalitat, la qual cosa fa que la relació sigui sempre més complexa a l’augmentar de forma exponencial el número d’interlocutors. I és que als consistoris (el primer nivell de l’administració i el més proper al ciutadà) se’ls afegeixen els consells comarcals i les diputacions. En darrer terme hi ha la Generalitat i, per sobre, el Govern de l’Estat. Des d’aquest punt de partida és més fàcil que amb set parròquies i un Govern i un parlament Andorra pugui gestionar amb més eficàcia el dia a dia del tracte entre administracions. Tot i això, com s’ha vist amb la Llei de transferències comunals, que ha acabat al Constitucional, els problemes hi són. Per això en última instància sempre hi ha l’opció de recórrer a la justícia perquè dictamini sobre si el text s’ajusta o no al que diu la Constitució. Això no vol dir, però, que les diferències siguin insalvables perquè com recordava el cap de Govern, Toni Martí, al Principat hi ha «bona cooperació entre l’administració central i la local encara que existeixin conflictes de competències».
Al debat que es va fer la setmana passada a Estrasburg, a part d’aconsellar un estatus especial per a la capital del país, també es va destacar que Andorra compta amb un bon nivell d’autonomia municipal d’acord amb el que diu la Carta Europea de l’Autonomia Local, que el Principat va ratificar el 2011. És probable que al país hi hagi la mateixa percepció de que això és així però quan és el Consell d’Europa el que ho fa evident és un fet a tenir en compte a l’hora de fer una valoració del funcionament de les pròpies institucions. Al capdavall és a partir de l’exercici de la pròpia autonomia local, amb la màxima entesa possible amb el Govern, que es pot treballar per un projecte de país que tingui en compte les necessitats de tota la ciutadania. I és també des d’una capital que exerceixi aquest lideratge cultural i polític que es pot construir un relat atractiu per afiançar la presència en un món global però alhora respectuós amb les identitats que el constitueixen.