Nosaltres no tenim una paraula tan precisa com la rentrée dels francesos per referir-nos a la tornada a la feina o a l’escola després d’un període de vacances. Però això no vol dir que no hi posem il·lusió. Les passejades sense horaris, els despertadors que per uns dies han deixat de sonar i tardes de cervesa xerrameca... tot plegat s’acaba de cop i els dies es tenyeixen de rutina. I malgrat que ens queixem perquè s’imposa la mandra, en el fons la tornada ens provoca un xic d’emoció.
Preparar-se la cartera és com un ritual, el quadern del professor, l’estoig i les llibretes. Amb el neguit de tenir-ho tot a punt, me n’he adonat de la quantitat de paraules que diem relacionades amb el material escolar i que no surten al diccionari. He buscat pòstit, cel·lo, típex i fluorescent al DIEC2 i no hi he trobat res. Tampoc no hi he vist ni rastre dels xivatos, ni dels xulos, ni de les xuletes! I és una llàstima que trobem tantes llacunes en l’àmbit del català col·loquial, perquè som a l’escola del segle XXI i necessitem canviar el xip.
Justament, a Andorra ens trobem davant d’un moment força apassionant des del punt de vista educatiu. Podríem parlar d’una revolució de la manera d’ensenyar, s’estan modificant les regles del joc i malgrat que tots els canvis són vertigionos i ens espanten, les innovacions sempre són enriquidores. Per tot això, crec que no podem permetre que la llengua quedi encarcarada perquè sabem que el lèxic quotidià és transgressor, canviant i ple de neologismes que no podem obviar. Volem que els nostres alumnes parlin en català dins i fora de les aules, i tenint en compte que es mouen en el registre col·loquial, no podem posar-los més bastons a les rodes.
Els joves es desfasen i es descollonen; quan una cosa els encanta, diuen que és brutal però si no els agrada gens passa a ser una bírria. Pel passadís la xoquen per saludar-se i quan s’enfaden entre ells agafen cabrejades. Als examens tatxen els errors i de tant en tant encerten alguna pregunta de xiripa. Quan fan campana diuen que s’han petat la classe i si algun professor els enxampa els cau una bona bronca. A les nits, quan surten, beuen calimotxo, perquè asseguren que els desinhibeix per tirar la canya a les xatis. I és que si triomfen, després poden fardar amb els amics, a quals es dirigeixen amb el vocatiu tio.
El llenguatge dels joves és estripat i vol ser desenfadat perquè hi preval l’espontaneïtat. A l’aula aprenen el català estàndard, però a fora necessiten les eines per petar-ho. El català s’ha de veure com una llengua apta en tots els àmbits, però la dura realitat és que als patis d’escola i en el context de l’oci nocturn, en molts casos, no té la presència que ens agradaria. Encara hi ha força prejudicis lingüístics al voltant del català, però per trencar tòpics cal que la nostra, es vegi com una llengua capaç d’adaptar-se a les noves necessitats que es vagin plantejant, en certa mesura camaleònica, sense perdre la nostra essència, evidentment.
Ara mateix el cert és que la presència de la llengua col·loquial és gairebé un reducte en el nostre diccionari normatiu. D’aquí que siguin gairebé imprescindible eines com el blog de Jaume Salvanyà Els silencis del DIEC, on podem cercar tots els mots que obvia la normativa. L’esvoranc que hi ha entre la llengua acadèmica i el parlar del carrer cada cop s’eixampla més. És per això que crec que la tasca dels docents va més enllà de cenyir-se purament a la normativa, hem d’aconseguir allunyar els prejudicis. Potser ens hi trenquem massa les banyes, potser en realitat no necessitem que els mots siguin al diccionari, perquè al capdavall l’important és que tinguem les paraules i que les utilitzem. De moment, el consol és que mentre ens puguem expressar, mentre el català tingui acte de presència en tots els registres, tindrem llengua.