Francesc Guillaumet Periodista

Quan Artur Mas va guanyar les eleccions del 2012, tot i perdre 12 diputats, el primer que va fer va ser convidar l’ERC liderada per Oriol Junqueras perquè se sumés a un Govern que tenia el repte de convocar una consulta sobre el futur de Catalunya. Junqueras s’hi va negar repetidament (tot i signar un acord per donar suport a CiU) amb l’argument que la imatge internacional del president de la Generalitat de bracet del cap de l’oposició reivindicant la consulta tindria una força considerable. L’anècdota m’ha vingut al cap aquesta setmana al llegir la notícia del disgust manifestat per Mónaco pel fet que el cap de Govern Toni Martí hagi convidat els grups de l’oposició a les reunions a Brussel·les per participar en les negociacions de l’acord d’associació amb la Unió Europea. Més que res perquè, salvant distàncies, la imatge de Govern i oposició remant en la mateixa direcció en un afer d’Estat també seria d’una plàstica inqüestionable de cara als negociadors europeus.
D’entrada no és habitual que Govern i oposició pedalin en la mateixa línia. La pròpia dinàmica de la democràcia fa que el bé comú surti reforçat quan tothom està al seu lloc. L’Executiu governant i fent complir els mandats del poder legislatiu i l’oposició fiscalitzant la tasca dels qui manen. Això és el que diu tota lògica política i el que correspon al dia a dia de la dialèctica parlamentària. Ara bé, en el cas que ens ocupa, un projecte que per la seva importància pel futur del país i per les generacions futures és comparable amb les complicitats que va suscitar la Constitució del 1993, com recordava el síndic Mateu la setmana passada, la participació de l’oposició està més que justificada. En aquest cas, però, i tot i que és veritat que seria aconsellable pactar un mínim comú denominador al propi Principat, no està de més que els partits puguin participar de les negociacions que s’estableixin entre Europa i els tres estats que aspiren a associar-s’hi.
Ara bé, si en el cas de les trobades amb la Unió Europea es fa gala de la pròpia sobirania i s’intenta blindar temes d’interès pel Principat potser caldria recordar que també és una qüestió sobirana convidar l’oposició a la taula de negociacions si així ho creu convenient el Govern. I això es pot fer independentment de si a Mónaco li sembla bé o no. En tot cas, potser a qui hauria de demanar explicacions el partit que ara ocuparà el govern d’aquest principat situat al nord de la península itàlica és a la formació que fins ara havia manat al seu país i que, pel que sembla, no hauria comptat amb l’opinió de l’oposició per impulsar les converses amb la Unió Europea. O anant una mica més enllà, si el nou govern tampoc té previst fer partícip de les converses a la que ara serà la seva oposició és a aquesta a qui li ha de raonar el per què enlloc de qüestionar la decisió que ha pres Andorra.
Per això, i tot i que quan escric aquestes línies desconec si la retirarà o no, la proposta de Toni Martí de convidar l’oposició a Brussel·les sembla prou assenyada. I ho és independentment del grau d’adhesió que mostri l’oposició, que naturalment és lliure de decidir el que vulgui i de fer les aportacions que consideri oportunes. Ni que només sigui perquè si finalment s’acaba rubricant aquest acord d’associació (en els termes que sigui) seran les formacions que tinguin la confiança dels andorrans més enllà del 2019 les que hauran d’aplicar-lo. I és precisament per això que cobra sentit la petició del cap de Govern d’avançar cap a un pacte d’estat pel que fa a l’associació d’Andorra amb la Unió Europea. Per ara només el Partit Socialdemòcrata (PS) es manté favorable al pacte però potser caldria tenir en compte que la importància d’aquesta qüestió transcendeix els límits d’una legislatura i d’un partit de govern que, tot i que per raons òbvies té més capacitat de portar la veu cantant en la negociació, haurà de treballar en tot moment en clau de país i no de partit. Si es té en compte això (la idea de transcendir un determinat espai i temps, vull dir) la participació dels grups en el disseny que hauria de tenir l’acord d’associació amb la Unió Europea és de vital importància. Com ho és, també, la de tots els agents econòmics i socials del Principat que, en definitiva, haurien de ser els principals valedors d’un acord que té com a darrera destinatària la ciutadania andorrana.
Poso sobre la taula un segon argument per remarcar la importància de remar en aquesta direcció. Si tothom participa a la taula de negociació també serà més lliure després de reforçar o criticar en el seu propi relat polític els aspectes de l’acord d’associació que consideri encertats o els que vegi manifestament millorables. Posem pel cas que si un partit defensa o esmena un punt en qüestió de l’acord sempre podrà argumentar davant del seu electorat el que va fer i defensar mentre es negociava l’associació amb la Unió Europea. I és que, a l’hora de la veritat, quan l’acord ja estigui cuinat i tot estigui a punt perquè la ciutadania l’avali o no en referèndum, ja serà tard per esmenar els punts que no agradin al partit que en aquell moment tingui la responsabilitat de governar. Més valdria, doncs, que l’acord que finalment es posi a votació sigui una mica el de tots, amb els seus defectes i virtuts, però amb els ingredients bàsics perquè tothom s’hi senti representat i el país hi surti guanyant.