Eleccions si us plau
Acabem de celebrar el 25è aniversari de la Constitució andorrana. Han estat dies plens de records que a la classe política del país ens han portat a fer avaluacions i paral·lelismes força curiosos. Des de la nostàlgia, alguns lamenten que la crítica política des de l’oposició avui en dia hagi perdut les formes d’antany, tot i que repassant alguns actes i articles d’opinió de l’època diria que les coses no han canviat tant.
No deixa de ser curiós que en el repàs d’aquests 25 anys, alguns dels actors polítics d’aquell moment continuen ocupant les mateixes cadires i irònic que alguns que no volien la Carta Magna siguin els que avui la desenvolupen. Tot i això també els honora, perquè la voluntat del poble va ser una i és la voluntat de la majoria la que s’ha de dur a terme per part dels polítics, encara que personalment un no sempre estigui d’acord.
Segurament la meva perspectiva externa, d’observadora tardana, fa que l’entesa del que significa avui tenir una Constitució em faci difícil comprendre com podia ser que alguns no estiguessin d’acord. Però en democràcia, únicament des de les visions contraposades, des dels dubtes i la crítica, és possible arribar a crear equilibris i contrapoders. A més, és inevitable, per la nostra condició humana, no portar la contra i això s’ha d’assumir.
En 25 anys han canviat moltíssimes coses, no només en la configuració estructural de la societat andorrana, sinó també en el paper com a actor global que avui tenim o en la capacitat de tota població de comunicar-se amb els seus dirigents per vies inversemblants ara fa 25 anys. Això ens obliga als polítics, sí o sí, a tornar a plantejar sense demora com afrontar l’encaix d’Andorra en el seu entorn, preservant els drets socials adquirits, com a conseqüència del desenvolupament de la Constitució, i tenint en compte el creixement en uns valors globals que no es poden ignorar. Però això no és gens evident.
La idea de formar part del Mercat Únic Europeu mitjançant un acord d’associació sembla tan complexa com el procés constituent. El context europeu és incert i, l’andorrà encara més. Les tensions que pateix avui en dia el Govern generen tal desconfiança social que sense cap dubte, ha deixat de ser un bon interlocutor per tirar endavant un acord d’aquestes característiques. Es fa del tot necessari planificar conjuntament amb la societat aquest nou disseny.
El volum legislatiu que implicarà l’acord d’associació requerirà que es doti a l’Administració de més recursos. Caldrà, però, establir mecanismes que sanegin les relacions, les finances i el funcionament de les institucions. Les conseqüències del cas BPA, el forat de la CASS, el desgavell amb la sanitat i una funció pública enfadada i enfrontada amb el Govern són raons de pes com per exigir un canvi immediat.
És més que evident, que res del que tenim per endavant es pot gestionar sense amplis acords polítics. Aquells que confonen la unitat d’un país amb la no crítica i el no debat s’equivoquen. La unitat en política es construeix sobre la recerca de punts comuns, sempre des del diàleg, des del pacte i el compromís públic i transparent i no des del pensament únic.
Ara fa més de 25 anys, els andorrans vam entendre que per encarar una Constitució, el Consell General s’havia de canviar, es va dissoldre i amb un nou arc parlamentari van afrontar la reforma. Doncs bé, ara toca el mateix. Les eleccions s’han de convocar ja.
El canvi polític és inajornable si es vol afrontar el futur d’Andorra amb confiança social. Per fer-ho s’han de construir ponts i DA ha demostrat que més enllà de les paraules ni en sap ni pot fer-ho. Eleccions, si us plau.