Francesc Guillaumet Periodista

En un debat parlamentari entre Manuel Azaña i José Ortega i Gasset, el qui fou president de la Segona República defensava que la Constitució havia de ser un vestit el més ample possible. Ho deia, segons recordava Enric Juliana a La Vanguardia, conscient que a Espanya hi ha diversos fets nacionals als quals la Constitució havia de donar cabuda i per això calia una interpretació àmplia del text. I vist amb perspectiva, i atès a l’experiència internacional d’altres països, el que hauria de garantir la Constitució de tot Estat, a part de drets i deures, és la necessària flexibilitat per adaptar-se als nous temps. I això és precisament el que posava sobre la taula dimecres passat el cap de Govern, Toni Martí, amb motiu dels 25 anys de la Constitució Andorrana: «El camí constitucional no consisteix només a desplegar les previsions contingudes a la Carta Magna de 1993, sinó també a seguir adaptant aquestes previsions a una realitat en transformació permanent».

És evident que, amb totes les seves virtuts i mancances, la Carta Magna de què es va dotar el Principat ara fa 25 anys ha estat un camí d’èxit per bastir els fonaments de l’Andorra contemporània. A través d’un «estat de dret democràtic i social» en forma de Coprincipat, Andorra s’ha dotat d’un text que encara té recorregut però que en cap cas s’hauria de blindar per fer-se impermeable als canvis que exigeix tota societat. D’entrada, i fent una lectura a les diverses disposicions constitucionals, la Carta Magna sembla prou flexible com per adaptar-se a les noves circumstàncies. I encara que com s’ha vist aquests darreres dies qüestions com el desplegament del dret de vaga encara són una assignatura pendent i que, per tant, encara hi ha molt camí per recórrer, hi haurà un dia que caldrà anar adaptant als nous temps aquell text constitucional que van rubricar el president de la República François Miterrand i el bisbe d’Urgell Joan Martí Alanis.

Andorra s’ha dotat d’un text que encara té recorregut però que en cap cas s’hauria de blindar per fer-se impermeable als canvis

De fet, si es gira la mirada a una de les constitucions que han durat més anys, que és la d’Estats Units, es veu que des que es va rubricar se n’han fet 27 esmenes (especialment interessant és la primera al consagrar drets com la llibertat d’expressió, de culte i de premsa). De fet, aquesta voluntat de servir de norma bàsica de convivència entre la ciutadania, es fa patent en el preàmbul de la pròpia Constitució americana, quan diu allò de «nosaltres, el poble d’Amèrica». Això dona la pauta que, a l’hora de la veritat, són les diferents generacions les encarregades de renovar el pacte constitucional en el que es basteix el funcionament de tota societat. Sense anar més lluny, de les vint-i-set esmenes que ha aprovat fins ara el Congrés d’Estats Units en destaquen articles com el de la limitació de mandats a dos legislatures, que possiblement podrien copiar altres sistemes electorals, o el procediment que s’ha de seguir per esmenar la pròpia Constitució.

Altres països, també de tradició anglosaxona, no han donat tanta importància a la compilació escrita sinó a les costums constitucionals que s’interpreten d’acord amb «la tradició, la història i el sentit comú», com feia notar el 2014 Michael Keaton, director del Centre Escocès pel Canvi Constitucional. Ho deia pocs dies abans d’un referèndum que va donar l’oportunitat als escocesos de pronunciar-se sobre la independència malgrat que la Union Act (el Tractat de la Unió firmat el 1707 entre Anglaterra i Escòcia) parlava del lligam d’aquestes dues nacions «per sempre més».

A diferència de Gran Bretanya, i sobretot pel que fa al cas català, a Espanya s’ha fet una lectura restrictiva de la Constitució. Això no vol dir que la norma de normes aprovada en referèndum l’any 1978 no serveixi per afrontar els reptes que li planteja la societat en cada moment, sinó que els encarregats d’interpretar-la han optat per fer una lectura tancada que destacats constitucionalistes han qüestionat reiterades vegades. Fet i fet, la reforma de la Constitució que va proposar Pedro Sánchez poc abans de donar el seu suport al 155 (deia que Rajoy també hi estava d’acord) sembla que ha tornat a quedar tancada al calaix. I ben mirat potser és preferible no abordar aquesta reforma perquè ara per ara potser encara serviria per fer una lectura més centralista de tot plegat. Això, deixant de banda l’enravassat procés de reforma, que ha d’estar avalat per tres quartes parts del Congrés i s’ha de debatre, redactar i sotmetre a referèndum per després tornar a convocar eleccions perquè el nou Govern que surti de les urnes s’encarregui de gestionar la cosa pública d’acord amb el nou text que s’esdevingui.

És en aquest punt quan tornen a cobrar sentit aquelles paraules que va pronunciar Manuel Azaña al Congrés dels Diputats i que proposaven que el vestit constitucional fos prou ample per poder encabir tothom. Des d’aquest punt de vista la pròpia Constitució andorrana que acaba de celebrar el primer quart de segle sembla prou sòlida per donar resposta a les necessitats i als reptes que haurà d’afrontar el país d’ara endavant. I més quan té articles tant interessants com la garantia de preservar el medi ambient pensant, sobretot, en deixar un país millor a les generacions futures. D’entrada, el procés per la seva reforma també és molt més àgil que el de l’altra banda de la frontera. I això ja és una garantia per quan sigui l’hora de fer-lo i hi hagi els consensos necessaris per començar a mirar cap al futur amb l’aval d’un quart de segle exitós.