És una llàstima que s’hagi acabat El Foraster, el programa de TV3 presentat per Quim Masferrer. Sap greu perquè ens descobria indrets, amb enginy sabia mostrar l’essència de cada poble i ens commovia amb les vides quotidianes, aparentment anodines dels habitants de cada llogaret. Però sobretot l’èxit d’El Foraster raïa en els sentiments que ens despertava gràcies al to i al llenguatge del presentador. En Quim Masferrer se servia en gran mesura del registre col·loquial, però sabia adaptar-se a cada situació comunicativa. Tractava els padrins de vós i els parlava amb destresa i amabilitat. Escollia el vocabulari més adequat per fer-los sentir còmodes i així aconseguir que parlessin amb espontaneïtat malgrat la presència de la càmera. Masferrer no s’estava de fer-los bromes, però sempre amb respecte, la fórmula perfecta perquè l’espectador empatitzés i s’entendrís amb totes aquelles persones, que sempre eren molt bona gent.

Tot plegat hauria de ser normal, però actualment no sabem emprar correctament les varietats funcionals de la llengua. Sembla que en tots els àmbits el registre col·loquial s’imposa cada vegada més, fins al punt que podem presenciar presentacions literàries, conferències i discursos polítics amb nombroses expressions pròpies del col·loquial. En moltes ocasions, l’orador recorre als vulgarismes i a expressions malsonants per acostar-se als oients i cada vegada més el llenguatge tendeix a ser més i més planer.

Les conseqüències? Anem reduint el nostre repertori lèxic; amb menys sinònims, desaprofitem matisos. I a més a més, amb tant d’afany pels col·loquialismes estem perdent la cortesia lingüística. I és que en pocs anys hem passat d’un extrem a l’altre. S’ha passat de tractar els pares de vostè a sentir nens que els anomenen pel nom de pila. Abans els dependents tractaven els clients amb fórmules de cortesia, ara podem entrar en una botiga i que no ens diguin cap paraula. I al mateix passa als bars i als restaurants, on massa sovint trobem treballadors que et fan notar que no tenen un bon dia.

És veritat que actualment el tractament de vostè sembla una llosa. Molts el veuen negativament perquè en lloc de significar respecte, s’entén com una manera de dir-te que has envellit. Però en realitat, el vostè hauria de ser el tractament per mostrar respecte a un desconegut, en certa manera hauria de ser una mena de barrera que només s’hauria de poder saltar si l’interlocutor ho accepta. Per altra banda, el vós hauria de ser gairebé obligatori per adreçar-nos als padrins, per mostrar la nostra consideració i tendresa cap a la gent gran.
Però tot i així, afortunadament, a Andorra encara trobem cortesia lingüística. Els formularis escrits de tràmits s’adrecen a la població amb la fórmula de vós; a més, si fem exàmens oficials, els professors ens tractaran de vostè i els alumnes del Lycée encara parlen de vostè als docents. En la resta de casos, tutegem. Per això se’ns fa tan feixuc quan hem d’escriure una carta. Ai la! Els tractaments protocol·laris! Ens sembla que només són útils per recarregar les cartes formals. Els cònsols i els consellers són Honorables Senyors, però el cap de Govern i els ministres són Molt Il·lustres Senyors i no oblidem els fiscals, que són Magnífics Senyors!

Ens agradi o no, la cortesia lingüística hi ha de ser tant en el llenguatge oral com en la comunicació no verbal. És veritat que els temps canvien i la llengua s’hi emmotlla. Jaume I usava el plural majestàtic (nós) amb valor de singular per magnificar-se, ben al contrari del que fem quan utilitzem la primera persona del plural, el nosaltres, per expressar modèstia. Ara bé, el to i les habilitats lingüístiques de Quim Masferrer no hauríen de ser una excepció, saber-se adaptar a cada situació comunicativa és fonamental, sobretot perquè ens obsedim a tenir títols en molts idiomes però oblidem el més essencial, la cortesia en la nostra llengua.