A propòsit dels primers 25 anys de Constitució
El 14 de març del 1993 el poble andorrà va aprovar, per una clara majoria, la Constitució del Principat d’Andorra; aquell objecte estatal mal identificat, com va ser definit ja fa molts anys per un destacat expert en dret públic, passava a ser, per art de referèndum, un estat de dret democràtic i social que s’integrava en plenitud en la comunitat internacional. La sobirania ostentada fins llavors pels coprínceps quedava transferida al poble andorrà, que era ja l’autèntic i únic poder constituent. Separació de poders, imperi del dret, protecció jurisdiccional dels drets fonamentals, submissió dels poders públics a la Constitució i a la llei; i plena personalitat jurídica en el dret internacional. Aquests eren –i són– els atributs sorgits de la nova organització institucional establerta per la carta magna; havia quedat constituït un sistema democràtic avançat (encara que perfectible –com ho són per definició tots els sistemes democràtics) que s’albirava, d’altra banda, com a condició necessària per a la governabilitat del país.
No fa gaire, dies l’amic Marc Forné em proposava un senzill però efectiu exercici mental de cara a entendre aquesta darrera qüestió: tractar d’imaginar com es podria governar i regular la complexa Andorra d’avui des de les delegacions permanents dels coprínceps, en un règim polític com el que existia abans del març de 1993, definit per la confusió de poders i per un notable dèficit democràtic. Crec que és relativament fàcil convenir que, senzillament, no es podria. Ja no només perquè és impensable considerar que l’actual societat andorrana pogués viure avui en un sistema institucional que no consagrés la sobirania popular sinó també perquè resulta prou evident que, sense unes estructures estatals ben organitzades en base als principis de legalitat i eficiència, no es podrien gestionar les demandes internes i les exigències externes que són generades per un món cada vegada més complicat.
Ara bé, també cal reconèixer que aquell objecte estatal mal identificat anteriorment esmentat ha tingut una eficàcia política molt ben acreditada i contrastada; i això haurà estat així potser gràcies precisament a les seves dificultats d’identificació, al seu caràcter sui generis, a la seva condició de raresa; cal retre honors a aquella realitat institucional sorgida dels Pariatges i vertebradora del Coprincipat Parlamentari –que ha estat posada al dia en diferents ocasions (ben aviat en celebrarem una de molt rellevant, el sisè centenari de la creació del Consell de la Terra)– ja que haurà estat capaç d’assegurar al llarg dels segles i en un context geopolític sempre delicat la independència el nostre país. És per això que un dels elements medul·lars de la Constitució del Principat d’Andorra ve donat, segons el meu criteri, pel fet d’haver sabut recollir la genètica dels pariatges, tot fent-la compatible amb els plantejaments democràtics i les exigències derivades de l’estat de dret. Més enllà dels seus primers 25 anys, llarga vida a la Constitució.