Un any més ens retrobem per celebrar el 8 de març, el Dia Internacional de les Dones. Enguany, però, podem constatar que la jornada s’emmarca en un moviment més global i que presenta un flux més potent, que sembla voler arrasar amb la situació de patriarcat tan arrelada a les nostres vides. I no ho dic jo, ho remarquen des de les Nacions Unides: la celebració –segons els seus responsables– s’inscriu en un fil mundial, sense precedents, en favor dels drets de les dones, de la igualtat i de la justícia.
Un moviment global que ve de lluny, però que ha tingut una especial transcendència aquests darrers temps en països ben llunyans, com els Estats Units, l’Índia, Mèxic o el Brasil, i també en països més propers, com Polònia, Irlanda, el Regne Unit, França o Espanya. Cal precisar que aquesta onada feminista no és gratuïta: s’ha construït de forma massiva com una reacció inevitable als nombrosos atacs patits i s’ha basat en moviments defensius per reconduir drets adquirits que perillaven o en fase de regressió.
A Andorra no podíem ser menys: cansades de les desigualtats que ens discriminen i recollint el testimoni de moviments anteriors –com l’Associació de Dones Migrants i d’Andorra, l’Associació de Dones d’Andorra o el Grup de Dones per la Reflexió i l’Acció–, neix una nova plataforma que, defugint d’eufemismes, defineix amb un nom ben clar el seu posicionament: Acció Feminista.
Així, arribem al dia d’avui en què arreu del món moltes persones es mobilitzen per un futur més igualitari, amb diferents tipus d’accions: marxes, concentracions, vagues, actuacions, exposicions, manifests i un llarg etcètera. Allò que es reclama es podria resumir amb la frase «el mateix de sempre». Però com que massa sovint no es vol entendre, cal recalcar-ho, una vegada més, de manera més detallada; intentaré fer-ho de la manera més planera i directa possible, tot i que sense ser exhaustiva perquè em faltaria espai:
Si la meitat de la població mundial som dones, tenim dret a la meitat de la representació social, política, cultural, judicial, econòmica..., amb les mateixes oportunitats d’accedir-hi que qualsevol home. Si això requereix passar per la imposició de quotes per accelerar el procés fins assolir la paritat, som-hi. No parlem d’un privilegi, parlem de trencar el sostre de vidre, parlem d’igualtat de drets i d’oportunitats.
A mateix treball, mateix salari. No hi ha dreceres possibles, dones i homes som iguals.
Els Estats han de construir els seus pressupostos des d’una perspectiva de gènere, com també han d’establir mesures de control i de seguiment per corregir les discriminacions existents i arribar a una igualtat real.
Els Estats han de garantir una educació en condicions idèntiques en totes les etapes formatives, ja que només amb l’educació podrem fer evolucionar la nostra societat cap a la igualtat i eradicar les violències masclistes.
Les dones no poden continuar sotmeses a altres voluntats que la seva; el seu cos els hi pertany, la seva sexualitat també, i tampoc no hi ha lloc per mercantilitzar un cos humà sota cap concepte.
La maternitat depèn de les dones, han de tenir la llibertat reproductiva i, per tant, decidir també en aquest aspecte sobre el seu cos; l’avortament no pot ser penat, és retrògrad i humiliant.
La conciliació laboral i familiar no és una exclusiva de les dones, els homes també se n’han de beneficiar així com la productivitat laboral, sempre i quan els Estats prenguin mesures efectives per afavorir-la.
La distribució de les tasques a la llar ha de ser equitativa, meitat per meitat, de la mateixa manera que la cura de fills o altres familiars dependents.
Els codis de vestir i els estereotips d’imatge són coercitius i orientats a la cosificació i a la mercantilització de les persones; en una societat igualitària no hi tenen cabuda, perquè la igualtat passa per la llibertat, la tolerància i la inclusió.
La cultura patriarcal ha d’evolucionar, hem de tenir present que no es tracta d’una lluita entre dones i homes ni entre dones i dones, es tracta d’una lluita contra uns estereotips que se’ns ha inculcat i que hem interioritzat. És doncs una lluita cultural i social, de portes enfora però també amb nosaltres mateixes/os, una tasca diària de replantejament i de reconducció d’actituds i de situacions que ens han fet empassar: ser dona no vol dir ser feble, de la mateixa manera que ser home no vol dir ser fort; l’amor (en el sentit més ampli) no és sacrifici; no hi ha rols predominantment femenins o masculins; ... Ens cal reflexionar permanentment sobre el nostre comportament i les seves causes.
El que ara cal veure és com aconseguir-ho. Primer de tot reivindicant, reivindicant i reivindicant, sense defallir. Cal també que estiguem juntes: allò tan bonic de la sororitat s’ha de posar en pràctica, perquè només totes les dones, juntes, podrem aconseguir la igualtat; això vol dir ser capaces de posar per damunt d’ideologies i d’interessos partidistes un objectiu superior: el de la igualtat. Totes juntes farem molta força, però també ens caldrà treballar per anar afegint pel camí tots els homes feministes: els que ho són sabent-ho, els que ho són sense saber-ho i els que ho seran, perquè creuen en valors com la democràcia, la llibertat, la igualtat.
M’agradaria dir que fa molts anys que sóc feminista. A la meva manera i dins del meu àmbit d’actuació he procurat anar lluitant i donar passos per fer avançar la igualtat; com que segurament he fallat algunes vegades i que, a més, tinc la sensació de no haver fet prou, crec que avui ha arribat l’hora d’anar més enllà i d’exigir resultats. Deixeu-me que us expliciti alguns dels motius concrets: perquè m’ho dec a mi mateixa; perquè ho dec a totes les dones que m’han precedit, aquelles gràcies a qui he pogut tenir una educació i avui puc escriure amb llibertat, votar o tenir un compte bancari al meu nom; perquè ho dec a la meva filla i a totes les dones de la seva generació, per que no hagin d’estar sotmeses a una altra cosa que no sigui la seva pròpia consciència i voluntat.
Aquest any el 8 de març marca clarament tendència; no podem deixar que la flama s’apagui, hem de continuar per aquest camí. La lluita per la igualtat entre dones i homes s’ha de dur a terme per assolir les fites més simples o evidents –de les que n’he enumerat algunes–, però també ens ha de portar a pensar en la pràctica d’aquesta igualtat apuntant a ideals elevats, com ara la intel·ligència, la justícia, la valentia o l’excel·lència, perquè en aquests anhels d’una (r)evolució humanista ens queda encara molt camí per recórrer, dones i homes, junts.