Obres enlluernadores
Una vegada li vaig sentir dir a l’Albert Villaró, que al nostre Pirineu, a l’Alt Pirineu, sense comptar els registradors de la propietat i els notaris teníem el percentatge més alt d’escriptors de tot Catalunya per cada cent habitants. De ben segur que també Andorra podria entrar en aquest pòdium tan honorable. És clar que per aquests barris no tenim només recursos turístics sinó també, i en gran nombre, recursos literaris i artístics. Una altra cosa és que aquests recursos humans no siguin prou coneguts ja no a fora, cosa que entra dins de la normalitat més estricta, sinó a la pròpia casa, a les nostres comarques i territoris, que això ja marcaria malaltia de l’esperit col·lectiu. Pel propi interès i benestar general ens interessa destacar, doncs, gent mereixedora del nostre més profund reconeixement. Voldria ara destacar-ne tres casos d’absoluta primera divisió.
El primer, és Joan Obiols Puigpinós. Encara que de naixement és altpirinenc per poc, va néixer a la bonica vila de Peramola, després ha anat construint una obra arreladíssima a la nostra terra de muntanya, obra que jo qualificaria d’inversió de futur encara que sigui certesa de delit també en el present. Els llibres del Joan, uns 16 potser, construïts tots sobre l’àrea pirinenca, menys un de maleït on confessa que és d’ànima perica, de l’Espanyol, son autèntics actius futuribles. Entre d’altres raons m’agradaria haver nascut a la Seu d’aquí 200 anys per llegir els llibres de l’Obiols. Com gaudiran els nostres germans i germanes de l’Alt Pirineu del segle XXIII llegint els llibres del Joan. Com flairaran els aromes dels camins dels nostres pobles, la conversa distesa i alhora profundíssima dels personatges encabits a les seves pàgines, com entendran que el món canvia estratègicament en aquest forat de temps que ara vivim. El Joan ens assegura un record de la nostra societat més tradicional si no etern, sí que molt perdurable.
El segon és l’Artur Blasco Giné, aquest sí que nascut decididament fora de l’Alt Pirineu però mereixedor de totes les medalles de naturalesa altpirinenca que es puguin concedir. L’itinerari humà de l’Artur l’acondueix cap a Arsèguel passant abans per diversos països europeus i per totes les comarques pirinenques. És d’aquelles persones que van ser beneïdes amb un treball professional que el feia parlar amb multitud de persones relacionades amb la cultura folklòrica, cultura que tenia els dies comptats. Va descobrir l’existència dels acordionistes tradicionals, els que anaven als pobles més petits per animar les festes majors i apuntaven des dels seus modestos acordions diatònics, valsos, pericons i algun pasdoble; va anar tirant del fil i li va sortir tot un entramat de vida que ell va saber valorar i el que a vegades és més important, va fer conèixer. Avui l’Artur, amb la seva modèstia habitual, és una personalitat reconeguda urbi et orbe. Si no, que us ensenyi les fotos de Vladivostock, amb una colla de mariscals russos emmedallats i acordionistes, o escrits de les més diverses universitats mundials.
I el tercer, el Josep Lizandra Micó. Barceloní del més pur centre ciutadà va anar a parar per raons sentimentals al poble cerdà de Músser. Des d’aquesta ubicació no ha parat. El Pep és mestre de formació, però no ha exercit com a tal, si mes no seguint uns ensenyaments reglats i uns horaris tancats. La música és l’esca que l’anirà arrelant al Baridà, a la Cerdanya i a l’Alt Pirineu, i al Pirineu en general. Va començar com a mestre formatger però de la mateixa manera que no li va interessar ser un empresari barceloní, i malgrat l’èxit obtingut, va traspassar la formatgeria. Des de llavors conrea i explota la música, la dansa i la cançó de més aroma muntanyenc i català. A vegades, quan arriba la primavera, sento des de casa meva música popular, miro per la finestra i veig el Lizandra, al pati de l’escola Pau Claris de la Seu, amb dotzenes d’entusiastes dansaires. I això ho repeteix i ho millora dotzenes i dotzenes de vegades per tot el Pirineu, pels pobles petits i pels més grans. I a les escoles, sobretot. Quina feinada. I encara el que farà perquè és el més jove dels tres astres enlluernadors que avui he intentat descriure-us.