Que li passa al ‘Value Investing’?
Primer de tot, què entenem per value investing?
Aquesta és una disciplina d’inversió que no es resigna a acceptar els preceptes de les hipòtesis de mercats eficients. Aquestes teories a grosso modo afirmen que el preu dels actius financers (accions, deute, ..) incorporen en el seu preu tota la informació històrica i present que li és rellevant i, per tant, resulta una quimera tractar d’invertir fent ús de l’anàlisi tècnica (observant patrons històrics de preus per projectar futurs moviments), o emprar l’anàlisi fonamental, que advoca per un exhaustiu coneixement qualitatiu del sector en què opera una empresa, dels seus avantatges competitius respecte a la competència i estratègies de l’equip gestor per generar valor. També l’anàlisi fonamental té en compte aspectes més mesurables com la liquiditat, la solvència, la rendibilitat o la generació de caixa, tot amb l’objectiu d’arribar a una valoració teòrica, que en molts casos no coincideix amb el preu a què cotitzen les seves accions o altres actius. I és aquí on el pare del value investing, Benjamin Graham encunya el terme Marge de seguretat, i que ens dona a conèixer en el seu llibre, per molts considerat la bíblia de la inversió, The Intelligent Investor el 1949. «Preu és el que pagues i valor és el que reps», i aquesta diferència és el marge de seguretat.
El value investing, lluny d’abandonar l’anàlisi fonamental (metodologia que fa plenament seva), també rebutja altres credos que tradicionalment s’han ensenyat en facultats d’economia públiques, com que l’home sempre actua racionalment en les seves decisions econòmiques (el conegut homo economicus). El value investing va adoptar des dels seus orígens l’anomenada economia conductual o behavioral finance, per cert molt de moda aquest any, després de l’atorgament del premi Nobel d’economia a un estudiós d’aquest camp, Richard Thaler. Segons l’economia conductual les emocions humanes també juguen un paper decisiu en qualsevol presa de decisions, no només en el camp de la inversió. Emocions com la por, l’aversió al risc, o conductes com extrapolar el passat recent per preveure el que depararà el futur, buscar informació selectiva per donar suport les nostres afirmacions i no buscar altres que les qüestionin, o l’excés de confiança que ens fa sobreestimar les nostres capacitats i tenir-les per sobre de la mitjana, totes influeixen i condicionen les nostres decisions.
I són d’aquestes pautes que l’anomenat value investor treu profit. Pren partit de la por de la gent, en invertir en moments en què cal tenir «molt estómac», i es queda al marge d’inversions molt evidents als ulls de tothom. Molt coneguda és la frase d’un altre inversor referent de l’escola del value investing, Warren Buffet: «Sé temorós quan els altres siguin avariciosos i sé avariciós quan els altres siguin temorosos»
A aquest punt volia arribar a fer-me la pregunta, què li passa al value investing?. Perquè estem en un moment en el que tot allò que té a veure amb internet, les xarxes socials, el cotxe elèctric, no fa més que revaloritzar-se en borsa: el comportament extraordinari de Facebook, Amazon, Netflix, Alphabet, Tesla i Tencent són bons exponents d’això.
Són realment bones inversions el que semblen ser avui, a vista de tots, negocis de creixement i èxit? Són tan disruptius aquests models econòmics que deixaran a la picota negocis com la publicitat, la televisió, la distribució i logística d’aliments o el cotxe de motor de combustió? Probablement sigui així. Anirà tot tan ràpid?
Ara bé, moltes d’aquestes bones perspectives podrien ja «estar en preu», perquè som molts els que les veiem, són molt evidents a ulls de tothom. Tan sols cal observar diferents raons de valoració, com la més que coneguda ràtio preu-benefici o ràtio PER. Així, Amazon cotitza 330 vegades el benefici corrent per acció o Netflix gairebé 220 vegades.
Ens compensa pagar aquests preus tan exigents per aquestes inversions? Molts dirien que sí, quan les expectatives de creixement i retorn futures siguin igual d’elevades.
Però a aquests preus no hi ha marge d’error, no hi ha marge per a la decepció. I llavors em faig la pregunta: No hi haurà altres companyies que intentin capturar aquestes oportunitats de creixement? Les empreses que avui estan en escac, no faran res per defensar-se? Wal-Mart, la cadena més gran de supermercats i que més ocupació genera als EUA, ja ha adoptat amb èxit l’estratègia d’Amazon, amb fortes inversions en comerç online que estan sent molt ben rebudes pels seus clients. Sabem el que realment depararà el futur? Sabien que els analistes que cobreixen les companyies, les que coneixen fins a la marca de calçotets dels gestors que estan al comandament d’aquestes, han sobreestimat en un 10 % de mitjana el benefici que aconseguirien les companyies a un any vista.
I torno de nou al concepte de «Marge de Seguretat» de Benjamin Graham. Segons els inversors en valor, la importància del marge de seguretat rau principalment en el fet que aquest és realment el que ens pot protegir de situacions inesperades, com canvis inesperats en l’empresa, en la indústria, l’aparició de crisis econòmiques o errors d’anàlisi. El que hi hagi o no marge de seguretat fa que una inversió sigui menys o més arriscada. El risc té poc a veure amb els conceptes de volatilitat o beta.
Doncs bé, aquesta és l’estratègia que molts fons de filosofia value com els nord-americans Greenlight o Vilas Capital, aposta per companyies com General Motors o Renault, en el cas dels espanyols Magallanes o Cobas Asset Management, que encara que es sorprenguin també s’estan posicionant amb èxit amb el cotxe elèctric, però que cotitzen a raons preu benefici de 7 i 6 vegades.
Que li passa al value investing?