Està penat l’assetjament als morosos
En alguns països, la lentitud i elevat cost dels processos judicials per embargar i executar als deutors morosos ha provocat l’aparició de nombroses empreses privades que es dediquen a la recuperació extrajudicial de deutes. Ara bé, aquí es planteja la qüestió de la legitimació de l’empresa encarregada per reclamar el deute extrajudicialment per realitzar la gestió de recobrament quan el presumpte deutor afirma no deure res al suposat creditor. En els estats de dret, poc importa que una persona afirmi ser creditora d’una altra, per molt que exhibeixi factures i altres documents suposadament probatoris del crèdit; el que val són els pronunciaments de la sentència que confirma el dret de crèdit i condemna al deutor a pagar. Després de la sentència, les suposades relacions prèvies existents entre les parts queden conformades en endavant en els termes de la pròpia sentència judicial. I en els estats de Dret, únicament els jutges poden executar el jutjat i adoptar les mesures coercitives per obligar el morós a pagar.
Ara bé, en alguns estats europeus encara hi ha empreses de recobrament que empren la fustigació al deutor, per doblegar la voluntat del deutor i obligar-lo a pagar. Així doncs, a Espanya hi ha certes agències de cobrament que, en ple segle XXI, encara utilitzen mètodes poc ortodoxos a l’hora de pressionar els deutors recalcitrants. Un dels sistemes de cobrament que encara existeixen a l’Estat espanyol, és utilitzar cobradors disfressats; aquesta tècnica es basa en la humiliació pública del deutor, seguir-lo a on sigui i recordar-li insistentment que deu diners a determinat creditor. Els cobradors disfressats persegueixen al presumpte morós pels carrers, el segueixen a la feina, a casa, al club esportiu, etc. Els cobradors disfressats per desplaçar utilitzen generalment vehicles pintats de negre o de color blanc, en què han pintat els logotips i marques de la companyia en lletres molt grans. L’objectiu és estacionar aquests cotxes davant de la casa o la seu social del deutor i mitjançant megàfons exigir que pagui el presumpte deute, de manera que tot el barri s’assabenta que hi viu un suposat morós. Consegüentment, la humiliació pública és el mètode usat per aquest tipus d’agències de cobrament arribant a l’extrem d’Espanya de ridiculitzar el presumpte deutor portant l’assetjament físic i moral a límits de mobbing. Ara bé, aquests mètodes de cobrament són clarament anticonstitucionals, val la pena assenyalar que la Constitució espanyola, en el capítol dels drets fonamentals dels espanyols, dicta a l’apartat primer del seu article 18: «Es garanteix el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge», de manera que perseguir pels carrers a un presumpte deutor o plantar-se davant de casa o de la seva empresa, vulnera els seus drets constitucionals fonamentals.
També hi ha agències que utilitzen «mètodes resolutius» per coaccionar els morosos que empren mètodes agressius i tècniques molt humiliants que constitueixen atemptats a la integritat moral del morós, amb l’objectiu de forçar la seva voluntat perquè realitzi el pagament del seu deute. Alguns d’aquests cobradors cometen abusos imperdonables, com visitar o trucar de forma recurrent al deutor a altes hores de la nit, utilitzar un llenguatge ofensiu, proferir amenaces, provocar un dany psicològic, i contactar amb familiars, amics o companys de treball i informar-los de l’existència del deute. Les conductes d’aquests gestors de cobrament han estat qualificades pel Tribunal Suprem, per les sales de les audiències provincials i per jutjats d’instrucció com a constitutives de delictes o faltes de coaccions, amenaces, vexacions, vulneració de l’honor i realització arbitrària del propi dret. El pecat original està en la manca de regulació dels serveis relacionats amb el recobrament extrajudicial, ja que Espanya juntament amb Portugal són els únics estats de la Unió Europea que encara no han legislat sobre la matèria. No hi ha cap reglament que disciplini aquesta activitat, i sota el meu punt de vista és paradoxal que una Administració tan reglamentista com l’espanyola, no hagi regulat la gestió privada del cobrament de deutes.
No obstant això, a Portugal una proposta de llei del partit socialista va posar límit aquest any a tots els mètodes de cobrament coactius o que impliquin una intrusió en la vida privada dels deutors. En canvi, a Espanya tots els intents per promulgar una llei que reguli les agències de recobrament han fracassat. L’últim projecte per aprovar una norma sobre la gestió privada de deutes va fracassar estrepitosament el 2010, quan el Grup Socialista al Congrés va proclamar a bombo i platerets que el Govern de Rodríguez Zapatero trauria endavant una llei per assegurar la deguda protecció dels ciutadans enfront de aquells mitjans de cobrament que atemptin contra la dignitat de les persones o envaeixin la seva intimitat.
Ara bé, amb l’entrada en vigor de la Llei Orgànica 1/2015 de 30 de març que modifica el Codi Penal, s’introdueix en la norma penal un nou delicte: l’anomenat delicte d’assetjament. Aquest nou delicte s’enquadra dins dels delictes contra la llibertat, concretament en el capítol tercer «les coaccions», regulant-se en l’article 172 les conductes d’assetjament cap a una persona que alterin greument el desenvolupament de la seva vida quotidiana. Aquest article està destinat a oferir respostes a conductes d’indubtable gravetat que, en moltes ocasions, no podien ser qualificades en la pràctica dels nostres tribunals com a delictes d’amenaces o coaccions. El nou tipus penal d’assetjament criminalitza conductes considerades greus que no tenien un clar encaix en altres figures criminals, quan es produeixen conductes reiterades que menyscaben greument la llibertat i sentiment de seguretat de la víctima, sotmesa a persecucions, vigilàncies, trucades o altres actes continus de fustigació. Encara que aquest tipus penal no ho prevegi expressament, els jutges i tribunals estan aplicant el nou article 172 ter per qualificar com a delicte l’assetjament als morosos. Aquest nou il·lícit penal està facultant que hi hagi resolucions judicials que condemnen els cobradors que assetgen els deutors; en particular, quan els cobradors utilitzin mètodes il·legals en el recobrament de morosos; actes il·lícits que fins a la reforma del Codi Penal no rebien condemnes judicials per falta de tipicitat delictiva.