Francesc Guillaumet Periodista

El mes de març del 2009 el director del diari em va enviar a cobrir una visita que el llavors president de l’Aragó, Marcelino Iglesias, va fer a Altorricó amb motiu de la inauguració d’una planta de generació de biodiesel amb olis vegetals reutilitzats. I encara que el meu interès periodístic era un altre (el litigi de l’art sacre) la visita també va donar un altre titular. I és que Marcelino Iglesias va anunciar que l’Aragó es donava un termini de deu anys per generar tota la seva energia elèctrica amb energies renovables. Ara per ara desconec s’hi s’ha complert aquest objectiu o si s’hi està a prop però ja fa una dècada (i bastant més) que governs i administracions mostren interès en obtenir energia neta, reduir la dependència dels hidrocarburs i rebaixar al màxims les emissions de CO2 d’acord amb els protocols de Kioto. Per això és interessant que el Consell de Ministres del Govern d’Andorra aprovés la setmana passada el projecte de llei d’impuls de la transició energètica i el canvi climàtic perquè va en la línia del que han fet altres governs (sense anar més lluny, el de Catalunya quan encara no estava intervingut pel 155) i perquè és bo que un país com Andorra, on el paisatge i el turisme de neu és un dels principals actius de la seva economia, posi les bases per un model energètic eficient i respectuós alhora amb el medi ambient.
El procés per avançar en un model energètic on les renovables tinguin més pes, però, no és nou i cada vegada es té més en compte arreu, tant pel que fa a la cosa pública com a l’àmbit privat. En el primer cas n’hem tingut una mostra fa poc amb l’anunci del Comú de Canillo d’impulsar projectes per aconseguir més eficiència energètica als equipaments de la parròquia. Aquesta és una bona iniciativa que no estaria malament que copiessin altres comuns d’ara endavant. De fet, mentre em documentava per escriure aquest article em vaig trobar un amic arquitecte i em va fer notar que tant important és l’eficiència activa com la passiva. I entén aquesta segona com totes aquelles mesures que cal tenir en compte per aconseguir que l’energia no s’escapi per mals tancaments de finestres, per no tenir l’edifici ben encarat o perquè les parets no siguin com han de ser. Més o menys això és el que, pel que llegeixo, és el que pretén saber amb exactitud el Comú de Canillo per aconseguir consums més sostenibles d’energia. A més d’això també és cert que, almenys pel que fa a Catalunya, el Codi Tècnic de l’Edificació obliga des de fa temps a posar plaques solars als edificis de nova construcció per disposar d’energia neta per escalfar l’aigua.
Parlant d’aigua també és interessant destacar la iniciativa que ha implementat des de setembre la Comunitat de Regants del Canal Algerri-Balaguer. Aquesta entitat es va adonar que bombejar l’aigua del Noguera Ribagorçana li encaria molt la factura energètica. Com a solució va optar per fer funcionar aquest sistema de bombatge amb plaques solars (una iniciativa pionera en el camp dels regadius) i des de la tardor ja funciona aquest nou sistema. El temps dirà si surt a compte i si era millor una o altra font d’energia però la idea no està gens malament. I més si ha de servir per alleugerir els costos a una pagesia que prou li costa tirar endavant amb el dia a dia.
En altres casos, l’aposta per les energies renovables també entra en col·lisió amb interessos diversos. En el cas de l’energia eòlica més d’una vegada s’ha donat el cas de forts moviments d’oposició per l’impacte visual dels molins de vent en espais que han fet del turisme rural la seva principal raó de ser. A la Serra del Tallat (en plena Conca de Barberà) va passar precisament això mateix que explico i en altres llocs l’anunci de parcs eòlics ha topat amb realitats paisatgístiques que difícilment podrien conviure amb unes estructures de grans dimensions que poc tenen a veure amb els molins del Don Quijote de Cervantes. Ara mateix em ve a la memòria l’oposició que hi va haver a Alòs de Balaguer (en ple Montsec) quan una empresa es va interessar per posar molins a la serra de Sant Mamet. En aquest cas no només el paisatge era un handicap per la iniciativa sinó també la presència del trencalòs, un ocell en perill d’extinció que gaudeix d’especial protecció. Arran de la polèmica, el que llavors era alcalde d’Alòs, Martí Galceran, em comentava que amb els diners que entrarien al municipi podrien fer una residència per a la tercera edat. Finalment, però, sigui per l’oposició que va generar el projecte o perquè a la zona no feia prou vent (que també és possible) d’aquesta iniciativa no se n’ha sabut mai res més.
Tornant al principi de l’article és evident que els governs cada vegada legislen més sobre aquesta qüestió. Catalunya va aprovar la Llei del Canvi Climàtic el juliol de l’any passat amb l’objectiu de reduir un 100% les emissions de CO2 el 2050. A vegades, finançar projectes que tinguin en compte aquesta nova cultura energètica també és una bona solució. Sense anar més lluny la Diputació de Lleida va anunciar que aportaria un 25% més als projectes Feder de la Unió Europea als projectes municipals que tinguin en compte la reducció de CO2. I per acabar, i continuant en aquesta mateixa línia, també és interessant la proposta que preveu el projecte de llei d’impuls de la transició energètica i el canvi climàtic que va aprovar dimecres el Consell de Ministres d’Andorra. Augmentar el parc de vehicles elèctrics de manera progressiva i fer-ho (sobretot) amb els del propi transport públic és un bon punt de partida. Al capdavall, com diu l’enunciat del propi projecte de llei, es tracta d’assolir «un país més sostenible i sobirà energèticament».