Àlex Fusté Economista en cap Andbank

Com ja sabran, els delegats de l’SPD a Alemanya han votat (amb un 56 %) iniciar negociacions per formar un govern amb la CDU/CSU de Merkel. Si bé és cert, hi ha molt a negociar (l’SPD de Schulz vol el tot poderós ministeri de finances), la veritat és que gairebé tots els analistes consultats donen per fet la formació d'aquesta gran coalició.

De cara a les repercussions possibles, si s'aconsegueix formar dita coalició, entenem que el més important seria el probable to més integracionista (en relació amb Europa) i una laxitud fiscal més gran. Anem a aprofundir en el que això representa:

• Pel que fa a la Integració: Creiem que això es concretarà en dos decisions. (1) De ESM a EFM: Després de passar gran part de la tarda de diumenge parlant amb agents locals, vaig acabar entenent que si Schulz imposa les seves condicions i es queda amb el ministeri de finances (retingut per Schaüble –de la CDU- en les anteriors coalicions) hi haurà un “salt” en les polítiques d'integració, que es concretaran en un upgrade de l’ESM (Mecanisme d'Estabilitat) en un EMF (Fons Monetari Europeu) centrat en l'assistència i despesa en infraestructures en aquells països en dificultats. (2) Pressupost Comú: L'altre canvi es donaria en un suport alemany per a un pressupost comú europeu, amb victòria francesa pel que fa a l’ harmonització fiscal (propens a aplicar estàndards francesos) i un probable augment de la contribució alemanya.

• Quant a la més que probable laxitud fiscal a nivell de governs: Si Schulz imposa les seves condicions, impulsarà el que ha vingut defensant fins ara; és a dir, la vigilància fiscal ha de posar l'èmfasi en la solidaritat i no en l'austeritat. En cristià, això significa major flexibilitat fiscal.

Nou Entorn:

Bé. Tot això, de materialitzar-se, suposarà un canvi substancial en les regles del joc, així com en el posicionament econòmic. Per què? Mirin. En els últims anys hem viscut en una Europa dirigida en l’àmbit econòmic per l'alemany Wolfgang Schaüble (defensor de l'austeritat des del seu lloc de ministre d'economia alemany), recolzat pel seu estret col·laborador i cap de l’Eurogrup, l'holandès Dijsselbloem, també de tall auster. Amb Schaüble fora del ministeri alemany, i amb Schulz com a probable substitut, i amb Dijsselbloem substituït pel portuguès Mario Centeno, crec que podem dir ja que l'Eurozona està entrant de manera clara en una nova era d’acomodació fiscal més gran. Procés que, per descomptat, s'accelerarà si l’SPD forma coalició amb la CDU.

Els més beneficiats? Probablement Itàlia. On tots i cadascun dels partits que accedeixen a les eleccions de març exigeixen aquesta flexibilitat fiscal, que a la pràctica vol dir endarrerir l’ajustament de les finances públiques. Així, per exemple, el PD de Renzi (centre esquerra) vol exempcions d'algunes regles pressupostàries. Mentre, el centre dreta vol més repatriació de poders (precisament per tenir més discrecionalitat fiscal).

Implicacions en Inversions:

• A curt termini, aquesta flexibilitat fiscal més gran per part d'Alemanya envers la resta de països suposarà un suport evident al cicle econòmic que vivim avui, la qual cosa es traduiria en alces en TIRs (rendibilitats) en els actius de renda fixa, així com un probable estretament en les primes de risc (diferencials) del bons perifèrics. Per què suport al cicle? Alemanya té avui un superàvit fiscal de l'1,2 % del PIB, la qual cosa, segons els analistes consultats, dóna ampli marge al govern de coalició per augmentar la seva despesa o retallar impostos. El que aquests analistes semblen oblidar és la tradició a Alemanya d'implementar polítiques anti-cícliques. Això és, quan l'economia creix, ells moderen la despesa (generant estalvi públic), per a quan el cicle giri cap avall, poder augmentar la despesa. El que es coneix com “Spending gap negatiu quan el Output gap és positiu, i viceversa”.

• A mitjà i llarg termini, la flexibilitat fiscal més amplia probablement resultarà en una nova ampliació de les primes de risc, acompanyada d’un deteriorament relatiu entre les economies europees. I tornem a començar.

Una reflexió final, i que no puc llevar-me del cap, és la següent: Alemanya ha votat en un sentit tal que ha portat l’SPD, i els seus postulats econòmics, als seus pitjors resultats des de 1933. No obstant això, d’acord amb les noticies, és molt probable que vegem imposats aquests postulats. Serà interessant veure la reacció futura de l'electorat.