La reforma que ningú compra
El debat de la reforma de la Funció Pública no es pot centrar únicament en el fet de quadrar els números. Primer, perquè ja fa dies que els números no quadren. El debat al pressupost ens va deixar clar que la llei, que limita la capacitat màxima d’endeutament de l’Estat, s’haurà de modificar per permetre endeutar-nos més si volem poder pagar en el futur.
Segon, és cert que la despesa de funcionament de l’administració és molt elevada però ni tan sols amb una nova llei de la Funció Pública es podrà reconduir perquè al final tot es basa en prioritats polítiques. I aquestes les marca el Govern de torn. Prioritats que s’han d’adequar a les necessitats del país però sembla que en això l’Executiu actual no és gaire coherent.
Durant la primera legislatura de DA, els funcionaris van acceptar la congelació dels salaris davant dels efectes d’una crisi que ens afectava a tots. A més, era coherent, que el Govern acompanyés les mesures amb una llei que obligava a l’Estat a fer esforços per controlar l’endeutament. Tot plegat ens feia creure que hi hauria canvis substancials en la gestió de l’erari públic.
Aquesta segona legislatura de DA, ha estat fortament sacsejada per l’afer BPA i el cost que ha tingut i tindrà per a l’Estat que no és de poca envergadura. Seguim dins d’un context complicat, on el cost del SASS i els serveis són molt discutibles; el futur de les pensions no s’ha clarificat; la CASS creix sense mesura i la manca i encariment dels habitatges no té respostes. Per una altra banda, volen que centrem la nostra atenció en què la crisi s’ha acabat, però segueixen invertint els diners que es recapten en accions que no s’encaminen a solucionar el que més preocupa als ciutadans, qui finalment, són els que paguen.
Inverteixen en edificis per una Andorra Telecom de serveis qüestionables; estudis caríssims per un edifici multifuncional que no sabem ni que serà ni a on anirà; estudis i estudis per un Heliport incert. I el més incoherent, els contractes a experts externs i coordinadors, a uns preus elevadíssims en molts departaments, que estan ocupant espais dels mateixos funcionaris i agents de l’administració, que en el seu dia es van adaptar a les circumstàncies del país, i que ara, s’espera que acceptin la modificació de les regles del joc com si fossin ells els únics obligats a reconduir una situació de despesa de funcionament insostenible.
La fita a assolir ha de ser una administració eficient, moderna i sostenible en el temps. Això s’hauria de fer treballant amb les persones que l’han de dur a terme i que l’han de garantir. S’ha de fer parlant, compartint, discutint i prenent acords i compromisos. Trobo molt trist, que es parli dels treballadors com a subordinats. Que es parli de mobilitat obligatòria, i no de mobilitat necessària. Que es parli de graelles, funcions, classificacions, categories, triennis o quinquennis, i no de persones i projecte consensuat i sostenible.
Són les paraules emprades i les accions encetades fins ara les que ens donen una idea de l’abast de les incoherències d’aquest Govern, un Govern que no sap com vendre el que ja ningú li compra.