Francesc Guillaumet Periodista

Diuen els historiadors que les casualitats no existeixen però, casualitat o no, la setmana passada va ser d’alt voltatge a Catalunya i Andorra (en el primer cas tot indica que ho continuarà essent fins que s’elegeixi ++president). Deia que va ser una setmana intensa per la coincidència de diversos fets que van centrar l’actualitat d’ambdós països durant uns dies. I és que si a la sala de Prada Casadet començava el judici del cas BPA, gairebé a la mateixa hora el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya feia pública la sentència del cas Palau. Per acabar-ho d’adobar, dimecres es constituïa el nou Parlament català amb la incertesa de si finalment es podrà investir la persona que proposi la cambra o si s’ha d’optar per una altra opció. I aquestes tres situacions que han coincidit en el temps plantegen una sèrie d’interrogants que en la majoria dels casos es resoldran tard o d’hora però que almenys en un, el del Palau, ja serà difícil trobar el desllorigador.

Però anem a pams. Del seguiment dels primers dies del cas BPA en són protagonistes (més que el fons del procés judicial en sí) les qüestions prèvies que plantegen les parts i sobre les que el jutge Pijuan haurà de pronunciar-se. De totes aquestes qüestions que han centrat els primers dies de judici en destaca la de si el Govern té dret o no a personar-se en la causa atès que les defenses sostenen que és la Fiscalia la qui té la prerrogativa de defensar l’interès general i que, per tant, se li estarien envaint competències. 

És ben probable que la decisió que prengui el jutge en aquesta qüestió [mantenir o no el Govern al ‘cas BPA’] senti càtedra en els propers anys

És ben probable que la decisió que acabi prenent el jutge en aquesta qüestió senti càtedra en els propers anys (o més aviat, jurisprudència, continuant amb la terminologia judicial). És més, no seria estrany que la decisió del tribunal marqués la praxi jurídica a seguir a partir d’ara al Principat. Però sigui quina sigui la decisió, tant d’aquesta i de les altres qüestions prèvies com la del judici en sí, tot plegat tindrà una conclusió i, per tant, una resposta als interrogants que es plantegen.

Una altra de les qüestions que esperen una resposta i que la setmana passada (i aquesta) van centrar l’actualitat a l’altra banda de la frontera és la formació de Govern a Catalunya. Arran de la convocatòria de constitució del Parlament i de la negativa del jutge del Suprem de deixar assistir-hi a Oriol Junqueras, Quim Forn i Jordi Sánchez ha transcendit un estira-i-arronsa entre poders si més no interessant tècnicament parlant. I és que el jutge Llarena va vetar la presència dels electes actualment empresonats però va suggerir que podrien fer ús de la delegació del vot. Quan els lletrats del Parlament van estudiar la qüestió, d’acord amb el reglament, van fer notar que l’opinió del magistrat (com a membre del poder judicial) no vinculava els encarregats de vetllar pel compliment de les normes del poder legislatiu (el Parlament). 

Aquesta discrepància, que finalment va desencallar la mesa d’edat presidida per Ernest Maragall, serà segurament amb el temps una altra de les qüestions que s’estudiarà a les facultats. De fet, el reglament del Parlament no parla enlloc de la casuística que s’ha donat a Catalunya (mig Govern a l’Exili i l’altre a la presó) però és que des que es va recuperar la democràcia a Espanya tampoc havia passat mai que un Govern en destituís un altre d’elegit democràticament per molt constitucional que sigui la mesura. 

Tot fa preveure, però, que la literatura jurídico-política que generarà aquesta situació no s’acabarà aquí perquè des d’ara i fins que s’esculli el president (sigui via telemàtica, per delegació o per qualsevol altre mètode) segurament veurem situacions que no ens hauríem imaginat ni fent volar la ment de la manera més generosa. En aquest cas, però, és ben segur que tot plegat acabarà tard o d’hora amb la investidura d’un president (sigui o no Puigdemont) i, per tant, també hi haurà una resposta raonada a les preguntes que es plantegen ara mateix.
Pel que fa al cas Palau, l’altre tema que ha centrat l’actualitat catalana els darrers dies, hi ha interrogants que difícilment ja es resoldran. Qui més qui menys ja s’esperava la decisió del tribunal que va jutjar un cas que es va demorar en el temps. En aquest judici, però, més enllà del saqueig d’una de les entitats més representatives de la cultura catalana (ara ja provat judicialment) hi ha preguntes sense respondre. La sentència va ser clara en les condemnes i les defenses recorreran al Tribunal Suprem (com correspon a un sistema garantista). 

Ara bé, si en els dos primers casos que esmentava tard o d’hora se’n traurà l’entrellat, el cas Palau deixa una pregunta que ha quedat penjada i que possiblement ja quedarà en l’oblit. I és que malgrat els 3,3 milions que Millet i Montull van reconèixer haver-se apropiat, a pesar dels 6,6 milions d’euros que la sentència reclama a l’antiga CDC i més enllà de les responsabilitats penals reconegudes hi ha nou milions d’euros que s’han esfumat. Com per art de màgia, tu. Ja és ben bé que hi ha preguntes sense resposta.