No és cap novetat dir que català té un gran nombre de monosíl·labs, probablement és una de les llengües romàniques que més en té. El 1968, Pere Quart en va fer un excel·lent exercici estilístic amb la famosa Tirallonga de monosíl·labs. I actualment, els jugadors de Scrabble empedreïts se saben fil per randa totes les combinacions possibles de monosíl·labs, sobretot les de les lletres amb més puntuació, com la ce trencada o la ics. Cada dia, en les frases més quotidianes diem força paraules d’una sola síl·laba: «Bon dia! Fa gaire fred?», hi estem tan avesats que ni ens n’adonem i de fet formen part del nostre capital lingüístic més valuós. Una prova en fou la protecció aferrissada dels diacrítics. I és que una part de la societat es va bolcar a la lluita en defensa dels 150 accents que diferenciaven paraules homògrafes. Tant se valia si els utilitzaven correctament o no, el que realment importava era preservar sense matisos l’ortografia catalana que ens han ensenyat des de petits.
Per tot això, perquè som amants dels monosíl·labs, perquè són molt productius i perquè funcionen molt bé, en trobem sovint als eslògans publicitaris. Segurament heu sentit el «Som com som» de l’associació LGBTIQ o us heu fixat alguna vegada en el «#tens un banc» de MoraBanc. A més, una de les cançons en català més cèlebres es titula Boig per tu. I potser tampoc és casual que després dels atemptats de Barcelona, el lema que va sorgir espontàniament fos «No tic por».
I és que quan es tracta de divises, eslògans o lemes una de les premisses més importants és la brevetat, així com que sigui simple i fàcil de recordar. A més, cal que susciti prou interès perquè cali en els receptors. Aquí neix la pugna entre lingüistes i publicistes: uns sempre defensaran que gramaticalment sigui correcte; als altres, en canvi, els agrada transgredir les normes. Per això, sovint trobem lemes que ens xoquen. És el cas del «Mai Por» del MoraBanc. Són dos monosíl·labs que transmeten un missatge contundent, però és una frase que grinyola perquè lingüísticament parlant és agramatical. Tot i així, un any i mig després podem considerar el lema com un èxit, atès que ha triomfat totalment entre la societat andorrana. El podem sentir en diferents àmbits, s’ha pres com un referent i al final això és el que compta perquè és l’objectiu principal dels publicistes.
És el clam d’una afició, el crit enèrgic dels seguidors i, de fet, quan l’estadi esclata és la passió el que els mou i lluny queden les convencions i la normativa. És difícil que en aquest entorn sigui el lingüista qui guanyi la partida. I justament per tot això, sabem que el que ha de prevaldre en aquest àmbit és el llenguatge planer. Tenim diversos registres i els utilitzem en funció de cada situació comunicativa. Quan som al bar amb els amics emprem un registre distès i col·loquial, però quan som a la feina ens servim dels tecnicismes propis de cada professió.
 El parlant corrent domina el registre col·loquial, l’estàndard i en funció de la seva feina pot conèixer un registre especialitzat. Els metges no poden pretendre que els seus pacients entenguin els termes mèdics que empren quan parlen amb altres professional del seu sector. Per això, m’ha sorprès que la piulada informativa sobre la lesió de Moussa Diagne ens expliqui que «estarà allunyat de les pistes les pròximes tres setmanes per una ruptura mioaponeuròtica de l’aponeurosi anterior amb elongació al soli de la cama esquerra». En aquest cas, gramaticalment podem parlar d’una construcció correcta, tanmateix la informació no ha arribat als receptors. I, per tant, aquí no podem parlar d’èxit.
No sabem ben bé què li ha passat a Diagne, però almenys ens ha quedat clar que estarà lesionat durant tres setmanes. Mentrestant, com bé diria Pere Quart «Un xic de seny/ I un poc de temps/ I un xic de món/ I un poc de sort... / Ei, si pot ser!».