Judith Pallarés Ministra de Funció Pública i Simplificació Administrativa

PPrimer de tot vull desitjar moltes felicitats i encerts a tothom per aquest nou any que comencem. Malauradament, però, sembla que en pocs dies les notícies que hem llegit ja no ens donen bones expectatives.
Tant és com es miri però està clar que pujar el salari mínim i també els lloguers representa, en definitiva, quedar-nos igual o pitjor que com estàvem.  
Guanyar 1.000 euros de salari i pagar 600 euros de lloguer –si tens sort– vol dir que en aquest país són moltes les persones que no poden viure sinó sobreviure. Pobre de tu si vius sol o sola i amb fills a càrrec; pobre de tu si, a més, estàs malalt o si ets dona. Ja vaig parlar d’això en una altra ocasió però és evident que res ha canviat. Per molt que diguin que la situació econòmica ha millorat, continua havent-hi molta gent que aquesta millora no la veu per enlloc.
A més, com fer que les empreses paguin millor els seus treballadors quan la pressió fiscal ha crescut com mai en els últims anys i els beneficis, d’alguns sectors que no tots, repunten tan discretament? Les dades diuen que, més enllà dels que demanen ajudes perquè estan amb l’aigua al coll, hi trobem les famílies que, tal com ens va informar el CRES, un 44% no poden fer front a imprevistos que superin els 700 euros i un 30% no poden ni afrontar-ne 200 euros. Això vol dir que no es pot canviar la rentadora si es trenca, canviar les rodes del cotxe a l’hivern o, en més d’una ocasió, no poden ni posar-se malalts.  I com se sobreviu en aquestes situacions precàries?  Doncs, gràcies als milions d’euros que el Govern dedica a política social i que lamentablement són insuficients.
Crec que és un error que DA se senti orgullós de ser el Govern que més ajudes ha donat mai. Sabem que aquí entra el posicionament polític que no és un altre que demostrar que són més d’esquerra que l’esquerra, però, no ens equivoquem, la veritable ajuda social és reactivar l’economia de debò.  No hi ha millor ajuda social que fer que tothom es guanyi la vida dignament. I això vol dir que no es pot cobrar la pensió i en acabar el mes anant a buscar menjar al banc d’aliments i roba d’abrigar a Càritas.
I no m’estic inventant res. La setmana passada els meus companys liberals  i jo, vàrem dinar amb la gent gran de la parròquia d’Andorra la Vella. Quan la roba ja no els va bé han d’anar a Càritas. A casa la calefacció la fiquen en comptagotes per por a no poder fer front a la factura. Quan preguntes si els fills els ajuden, et diuen que o han marxat del país o estan pitjor que ells mateixos.  
L’economia familiar és complexa perquè les famílies d’avui dia també ho són. Mesures que abans eren factibles ara ja no funcionen. El problema no està en les lleis, no es pot legislar en relació a tot ni sobre cada model d’estructura o situació familiar. S’han de fer polítiques de baix a dalt, des de la gent cap a les institucions,  des de les necessitats cap a l’elaboració de programes àgils que no necessitin una modificació legislativa cada cop que sorgeix alguna situació no contemplada. Hem de simplificar i agilitzar, ja que prou difícil és  la situació com per a sobre complicar-la encara més  a aquells que ho necessiten.
Consellera liberal