Francesc Guillaumet Periodista

«Ara que fa fred faig esperar els visitants uns minuts fora perquè entrin i apreciïn la llar de foc». Amb aquestes paraules explicava dimarts passat Robert Lizarte, responsable del Museu d’Encamp, el recorregut per Casa Cristo en el marc dels Vespres a Pagès. Traslladar els visitants als hiverns del segle XIX, segons recull l’edició d’EL PERIÒDIC, és una de les principals finalitats d’aquesta activitat que de moment compta amb l’aprovació del públic andorrà però que no estaria gens malament que captés l’interès de les persones que visiten el Principat. Fet i fet, Casa Cristo explica la història i l’evolució d’un país que amb poc més d’un segle ha passat d’una economia basada en l’agricultura i la ramaderia a una societat que és referent del comerç, les finances i el turisme.
La història que explica Casa Cristo, però, es reprodueix també en altres punts del Pirineu que en els darrers anys han experimentat un canvi substancial en el seu modus vivendi. Sense anar més lluny la Val d’Aran, que també ha fet del turisme un dels seus principals puntals econòmics, compta des de fa molts anys amb una casa d’aquestes característiques. S’ubica a Vilamós i es coneix amb el nom de Casa Joan Xiquet. A mode d’ecomuseu, aquest edifici històric que pertanyia a una família del Mijaran explica fil per randa com era la vida en aquest indret del Pirineu fins que la modernitat va arribar a totes les cases. La visita a Joan Xiquet, en el cas de l’Aran, complementa la ruta que es pot començar al Museu dera Val d’Aran i que dóna moltes pistes de com era la vida d’aquest territori occità que va obtenir la seva pròpia Carta Magna amb la Querimònia atorgada pel rei Jaume II el 1313.
Entre l’Aran i Andorra també hi ha una altra proposta d’aquestes característiques que està en la línia de Casa Cristo. Des d’Esterri, l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu explica com funcionava la vida en aquesta vall del Pallars Sobirà a través de la història de Casa Gassia, una llar benestant que comptava amb tots els ets i uts per passar els durs hiverns d’un poble que dóna entrada al Port de la Bonaigua. La infraestructura, impulsada ja fa anys pel Consell Cultural de les Valls d’Àneu, actua a més com a element dinamitzador del territori a partir d’una amalgama d’activitats culturals que, a l’estiu, centralitza també les visites pel conjunt romànic aneuenc. El graner, a planta baixa, les estances superiors amb les habitacions, el menjador i la cuina (amb un foc a terra de grans dimensions per fer front a les gèlides temperatures d’aquest indret del Pirineu) transporten el visitant a una època on tot era diferent. Ho era tant de diferent que fins i tot es guarden les galledes i els utensilis que s’utilitzaven per anar buscar aigua (necessàriament a fora perquè en aquella època encara no hi havia aigua corrent a les cases ni llum elèctrica).
Aquests dos exemples, molt semblants al de Casa Cristo d’Encamp, donen fe d’una cultura, la pirenaica, que s’explica a través de les diverses valls que se succeeixen arreu de la serralada i que es fan evidents, també, amb tradicions com les falles del solstici d’estiu i la pròpia arquitectura romànica que ha donat forma a l’skyline dels  seus pobles. Ben mirat, la mateixa essència que identifica els territoris de muntanya es podria aprofitar algun dia per dissenyar rutes conjuntes i paquets turístics per atraure un públic àvid de cultura i disposat a viure experiències lligades a la història.
D’altra banda, la notícia dels Vespres a Pagès ha coincidit amb la publicació del recull d’imatges de l’Arxiu Nacional d’Andorra en el que es passa revista als canvis que ha viscut el Principat en els darrers 60 anys. A través d’una seixantena d’instantànies agrupades al llibre De les aigües termals al Duralex es passa revista a l’impacte que va representar l’arribada dels primers turistes, a la construcció de les primeres infraestructures i carreteres del país i a una decidida aposta econòmica que ha impulsat un dels referents comercials més importants del sud d’Europa.
Ambdues iniciatives no són antitètiques, sinó complementàries, i no estaria de més que a més de rutes turístiques es contemplés la possibilitat de fer també algun crèdit de síntesi per explicar als escolars què va ser Andorra i què és en l’actualitat. De fet, la publicació també esdevé summament interessant per a les persones que, com jo, hem conegut una Andorra comercial i turística des de ben joves però que en desconeixem el seu passat més immediat. I és que, en definitiva, no deixa de ser curiós que mentre girem la mirada al passat per conèixer com era l’Andorra de fa un segle llegim a primera plana del diari el projecte del Grand Casino d’Andorra que un grup de Malàisia opta a construir al Clot d’Emprivat d’Escaldes d’Engordany. Continuo llegint i veig que l’empresa té casinos a Nova York, las Vegas, Miami, Hong Kong i  les Bahames. I independentment de si serà aquesta o no la firma que acabarà fent-se càrrec del projecte torno a pensar amb Casa Cristo i amb la forma de vida de fa un segle. Em recordo, llavors, de les torrades fetes a foc lent i dels embotits que acompanyen el final d’aquest passeig per la cultura del país. Intento explicar la sensació en paraules i em venen al cap uns versos de J.V. Foix que no podrien resumir millor aquest contrast: «M’encanta el nou i m’enamora el vell».