Perplexitat i admiració
Vull parlar de la Fundació Sorigué i de la seva desacomplexada aposta per la cultura com a manera de retornar a la societat una part de la plusvàlua que n’obté de la seva important activitat empresarial. És el que coneixem arreu com a Responsabilitat Social Corporativa, una pràctica imprescindible en el compte de resultats de la majoria d’empreses que serveix normalment per donar suport a la investigació científica, a la creació d’ocupació, a la protecció del medi ambient i al desenvolupament del tercer món o de col·lectius amb problemes d’accessibilitat. No estem acostumats –sobretot des del crack de Lehman Brothers– a veure grans corporacions invertint una part dels seus guanys en cultura; en cultura per ser mostrada, admirada i conservada. Certament no estem acostumats, i menys encara si ens referim a art contemporani, a últimes vanguàrdies, a manifestacions artístiques dels trenta darrers anys. L’últim gran isme reconegut va ser el postmodernisme (1979-1989) així que tot el que ve darrera continua sent un «no man’s land» en el que la decisió de la Fundació podria semblar temerària, supèrflua, insubstancial. (Només sembla tenir un cert èxit l’enterpreneurlism del periodista d’art i estudiós de Damien Hirst, Will Gompertz, però aquesta és una altra història).
Crec que li hem de donar importància a polítiques com les de Sorigué perquè al final serveixen per construir llegats; una mena de sediment cultural que s’activa mitjançant un procés creatiu que permet confrontar visions i fer finalment de la nostra una societat més receptiva i oberta a la novetat.
Això m’ha fet recordar l’obra de la dramaturga Yasmina Reza en la que tres amics han d’opinar sobre una obra d’art que tenen davant: «Ratlla blanca sobre superfície blanca», del grec Andrios. Com suggereix el títol, la pintura és completament blanca. Un dels amics ha pagat 300.000 francs per comprar-la i fa dies que rondina perquè no sap on penjar-la. L’altre amic és un barroquista conegut així que ràpidament rebutja l’obra amb les millors paraules. El tercer amic proposa penjar-la al costat d’un gran finestral ja que així s’apreciaran millor els seus matisos. Això –ves per on– provoca una gran bronca, una situació insòlita amb insults, estirabots i cops mentre el barroquista ratlla l’obra amb un retolador gruixut i la seva parella intenta esborrar la ratlla a corre cuita. L’amic que havia proposat posar l’obra d’art al costat de la finestra li diu a la noia que no ho faci, que aquell és un retolador de tinta no permanent. Us podeu imaginar el final. «Prou, silenci, va dir el barroquista: ara veig com la neu cau sota els núvols blancs, com la marca ha fet desaparèixer els límits entre objecte i subjecte, com...».
L’exemple de la Yasmina m’és de gran utilitat per assegurar que sempre he entès l’acte creatiu com l’inici d’una confrontació que acaba sent productiva. La idea peregrina d’avui és el producte admirat de demà, el projecte nacional que posiciona el territori i les persones que hi viuen.
És per això que els que pensen en abstracte, els que veuen coses darrera la línia blanca d’un quadre blanc, necessiten els seus àrbitres, els seus referents de qualitat, saber on són les persones i institucions que senten l’art apassionadament i obertament, allunyat de modes i tendències. I en aquest terreny és on juga la Fundació Sorigué. Fins fa ben poc, i durant més de vint anys, a l’administració pública li va semblar que per completar la ciutat era imprescindible dotar-se de grans escultures i de fabulosos temples d’arquitectura. I és així que en pocs anys van proliferar grans mostres i festivals, magnífics equipaments culturals i de promoció de les arts, petits, mitjans i grans museus públics... Les dificultats econòmiques dels darrers anys han evidenciat, però, que en molts casos, aquests eren projectes faraònics sense ànima, sense densitat de públic potencial que els hi donés vida, i sobre tot, sense persones que haguessin demanat res.
És en aquests moments de crisi i dificultats quan entitats com la Fundació Sorigué han sabut mantenir i potenciar la seva creuada a favor de la cultura, a favor d’un valor que pot ajudar a transformar societats i a reposicionar territoris que de sobte són en el cap de tothom. La Fundació Sorigué i el seu projecte Planta és i serà possiblement el que millor li ha passat i li passarà a Catalunya i a Espanya culturalment parlant. Francament: fer un gran forat de milers de metres quadrats sota la gravera del Corb del Sorigué, a Balaguer, i omplir-lo de talent, amb obra de Juan Muñoz, Antonio López, Anselm Kiefer, Bill Viola o la prestigiosa artista japonesa Chiharu Shiota, és una fita sense precedents coneguts. Que a sobre aquest projecte singular fos anunciat a la Biennal de Venècia de 2014 i reconegut a la Biennal d’Arquitectura de Chicago, on va ser presentat fa dos mesos pels arquitectes d’Ábalos i Sentkiewicz, comença a convertir la proposta en llegenda. I que dir quan veus que, finalment, la iniciativa ha estat capaç de dotar-se d’un potent i estable programa cultural amb performances, debats (les Talking Arquitecture), exposicions de renom internacional i complicitats amb activitats de renom com el Sonar de Barcelona o emergents com la Biennal Internacional Andorra Land Art ... La Fundació Sorigué continuarà sorprenent durant molts i molts anys perquè és un projecte robust i ben meditat. Fa pocs dies es va inaugurar a Lleida l’exposició de l’artista colombià de Popayán, Oscar Muñoz, i en els darrers mesos a Planta han obert el que ells anomenen specific-sites, espais que acullen de manera permanent l’obra d’artistes consagrats. Primer va ser l’specific-site de l’alemany Anselm Kiefer, que va ser dissenyat pel mateix artista, i mesos després el de l’enyorat escultor Juan Muñoz que reprodueix l’exposició de 2001 a la Tate Modern, l’any que ell va morir, i que ha estat pensada conjuntament amb la seva vídua, Cristina Iglesias. Els propers anys veurem més sites, més performances, més talking arquitecture i més de tot, raó per la qual ens hem de felicitar de tenir tan a prop d’Andorra un centre de cultura d’aquestes dimensions.
Aquest article vol servir per això, per deixar constància de la nostra perplexitat i admiració davant la sensibilitat i l’encert que va tenir la Fundació Sorigué que fa uns anys va pensar que un projecte com Planta era possible a cent quilòmetres de l’aeroport i de la ciutat de Barcelona. I aquestes últimes línies vull que serveixin com a mostra de gratitud personal al Julio Sorigué i a l’Ana Vallés, responsables del projecte cultural de la Fundació i pel seu suport incondicional a la nostra Biennal. Seguirem treballant de valent per fer que la Biennal Internacional Andorra Land Art pugui demostrar que des d’aquest punt dels Pirineus podem sorprendre Europa amb allò que més ens agrada, que és mantenir un diàleg viu i honest amb el paisatge.