Francesc Guillaumet Periodista

Un bon metge de Lleida em va dir una vegada que un dels pitjors errors que pot fer el pacient és canviar constantment de facultatiu. El que cal, segons em va dir, és agafar confiança amb un metge perquè si no funciona un tractament en provarà un altre i arribat el cas derivarà el pacient a l’especialista que consideri més adient per les característiques de cada història clínica. I encara que d’entrada sóc dels que només va al metge per l’estrictament necessari, dissabte passat vaig tornar a pensar en aquesta anècdota al llegir l’entrevista al director de l aCASS, Jean-Michel Rascagneres. I és que parlant de la reforma sanitària que impulsa el Govern va explicar que l’entitat que presideix té la intenció d’incentivar que la ciutadania vagi al seu metge de referència perquè es dona el cas que, a vegades, una mateixa persona consulta fins a tres i quatre sanitaris diferents.
La idoneïtat de treballar en aquesta línia, però, no només es basa en raons d’eficiència (no crec que aquesta mesura ajudi gaire a eixugar el dèficit) sinó en la pròpia dialèctica del tracte metge-pacient. El doctor Moisès Brogi, un savi en tota regla que va morir passats els 100 anys, era una de les persones que més reivindicava la part humana d’aquesta disciplina. Brogi era un d’aquells metges que no només s’interessava per la malaltia sinó que també tenia en compte el pacient que tenia davant. Humanista en tota regla, el qui fou cap de cirurgia de les Brigades Internacionals i patí la inhabilitació de les autoritats franquistes, ho va resumir molt bé en una entrevista a La Vanguardia l’any 2010: «Abans el metge ho arreglava tot i era l’amic de la família». La dimensió ètica i humanista del doctor Broggi li donava credencials per parlar amb propietat sobre medicina i tot el que hi està associat. I per això em serveix d’excusa, també, per parlar del metge de referència.
Aquí a Catalunya (no sé si també a Andorra) ha existit tradicionalment la figura del metge de capçalera, que tot i que ara en diuen de família és la persona que coneix al detall la història clínica de cada pacient, el seu entorn familiar i la seva manera de ser. Per dir-ho en altres paraules sap al detall si el pacient ha passat la varicel·la, si l’han operat alguna vegada d’alguna cosa o si té tendència a tenir la pressió alta. Posar en context tot aquest coneixement personal associat a la pròpia dimensió de la medicina és un binomi perfecte per millorar la resolució de casos i fer també més eficient el resultat final de l’anada al metge. Ara bé, tenint en compte que la sanitat i l’educació són els puntals de la societat no està de més recordar que la inversió que s’hi ha de fer és important. Arribat el cas potser no seran prous els 40 milions d’euros que el Principat dedica a la sanitat (segons explicava Rascagneres a l’entrevista) però tot i així cal tenir en compte que apostar en salut és apostar també per la qualitat de vida de la societat, que al capdavall és la destinatària última de tota política sanitària.
Giro pàgina del diari (digitalment parlant, és clar) i continuo trobant notícies de medicina. Pel que es veu, al Servei Andorrà d’Atenció Sanitària (SAAS) cada vegada li costa més trobar metges de la banda sud de la frontera per condicions estrictament burocràtiques i de sous. A diferència del que parlava abans, en aquest cas sembla ser que el problema afecta bàsicament a determinades especialitats mèdiques, com la d’urgències, l’anestèsia o la psicologia. I és que deixant a banda el tema dels sous (que potser es podria millorar amb una sèrie d’incentius professionals com els que apuntava a aquest diari el director del SAAS) el procés per tramitar els papers de residència sembla excessivament llarg. En aquest cas ja no es tracta d’un tema de disponibilitat de recursos econòmics sinó d’agilitat administrativa que correspon al ministeri en qüestió posar-hi remei i, per extensió, al Govern d’Andorra. Salvant totes les distàncies, aquesta notícia m’ha fet pensar amb els problemes que tenen algunes universitats de dimensions petites i mitjanes (com la de Lleida) per captar talent investigador. Des de fa uns quants anys la Generalitat va posar en marxa el programa Icrea, que és una manera d’atreure investigadors de prestigi i vincular-los a algun grup de recerca. Són les universitats les que van a buscar els talents i les que han d’intentar que els investigadors apostin per la seva proposta. I encara que no és fàcil, a través d’aquests programes s’ha captat investigadors de prestigi en ciutats com Lleida que a priori ho tenen més difícil per competir amb els grans centres universitaris i metropolitans. Què es fa en aquests casos? Doncs fer de la necessitat virtut i posar l’accent en les oportunitats que poden tenir universitats de dimensió més modesta (que les tenen, i moltes). Pel que fa a Andorra anar a buscar metges a fora també podria ser una manera de destacar les possibilitats d’un país capdavanter en turisme de neu i amb paisatges que ja voldrien molts a l’àrea metropolitana de les grans ciutats. Només és qüestió de proposar-s’ho i començar a implementar mesures que així ho facin possible. Al capdavall la darrera enquesta del CRES feia evident que les prestacions socials (i la sanitat ho és) ocupa el tercer lloc entre les preocupacions dels andorrans. El que cal, doncs, és posar fil a l’agulla i treballar en tots aquests serrells per fer continuar millorant una política sanitària que ja està molt ben valorada.