Els morosos ibèrics professionals
L’any 1963 es produeix un esdeveniment molt important per als morosos empedreïts. El Protocol nº 4 al Conveni per a la protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals, del Consell d’Europa va declarar que: «Article 1. Prohibició de presó per deutes. Ningú pot ser privat de la seva llibertat per l’única raó de no poder executar una obligació contractual». El 1978, el representant de l’Estat espanyol va subscriure a Estrasburg dit Protocol. Així mateix, l’any 1966, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, adoptat per l’Assemblea General de les Nacions Unides va reconèixer una sèrie de drets humans universals, i va establir el següent: «Article 11.- Prohibició de presó per deutes. Ningú serà empresonat pel sol fet de no poder complir una obligació contractual «. Val la pena assenyalar, que l’Estat espanyol es va adherir a aquest pacte el 1985. Per això, al segle XX, la majoria de les legislacions van prohibir la pena de presó per deutes i van consagrar la protecció de determinats béns del deutor de la persecució de seus creditors. Per exemple, a Espanya, fins a la promulgació del Codi penal de 1995 encara existia la presó per lliurar un xec en descobert, és a dir, lliurar un xec quan no hi havia fons en el compte bancari, com establia l’article 563 bis, b de l’extint codi penal de 1973. en l’actualitat, amb el codi Penal vigent, el xec sense fons no està tipificat ni penat com a delicte a Espanya.
Avui en dia, el morós professional té una vida fàcil a la Península Ibèrica ja que es fa el insolvent com la zarigüeya es fa la morta, perquè els seus enemics la deixin en pau. El pufista sap que té impunitat absoluta davant la justícia; tot i que sol exhibir un envejable nivell de vida, no té un sol bé al seu nom. Fora de tot dubte, la Península és una reserva natural per a una fauna de morosos recalcitrants que campa al seu aire i creix a costa dels incauts creditors, que es veuen impotents per recuperar els seus crèdits. A través d’un llarg període d’evolució, la Península s’ha convertit en un ecosistema ideal perquè visquin en perfectes condicions una comunitat de morosos magníficament adaptats al medi i que es nodreixen de les espècies productores. La interrelació del morós amb el seu hàbitat produeix importants danys a la resta de la societat. El morós de professió ha triomfat, escapant de l’esforç, del treball i del risc que han d’afrontar els altres agents productius. Jo comparo als morosos professionals amb els vampirs. Aquests deutors s’han convertit en autèntics paràsits socials que es nodreixen dels fluids furtats als seus hostes. Aquests morosos actuen com a autèntics Nosferatus econòmics, ja que vampiritzen de tal manera a les seves víctimes, que a part de xuclar-lis els diners (metafòricament parlant), els converteixen al seu torn en vampirs financers -el mateix que fa Dràcula amb les seves víctimes a les que assesta la seva mossegada fatídica- de manera que les víctimes vampiritzades han de fer presa en els seus propis creditors per poder sobreviure.
En l’actualitat, la Península Ibèrica és un paradís per als morosos impenitents i ha estat sempre propícia per als mals pagadors, però en l’actualitat és un edèn; i no crec que la situació hagi de canviar. La península sempre ha estat un excel·lent brou de cultiu perquè proliferin els morosos empedreïts. La meva hipòtesi és que hi ha tres condicionants principals per propiciar la morositat intencional. En primer lloc, hi ha un marc legal in favor debitoris (llatinada que ve a dir que les lleis i la Justícia han d’afavorir més al morós que al creditor) i uns poders públics massa tolerants amb els morosos. Per tant, tradicionalment la Justícia s’ha inclinat més a favor dels deutors -considerats la part més feble i a la qual calia protegir- que del creditor (moltes vegades contemplat com el dolent de la pel·lícula). Cal fer notar, que els orígens d’aquesta tradició d’interpretar les lleis a favor de deutor es remunten al Dret romà. En segon lloc, tenim el comportament d’un determinat tipus d’individus que a l’hora de pagar els seus deutes deixen molt a desitjar; hi ha una legió de mendes que pateixen una disfunció a l’hora de gratar la faltriquera. Aquests aprofitats han fet de la morositat una ocupació molt lucrativa, perquè a la Península hi l’ofici de «morós professional». Al llarg de la meva carrera professional he tractat amb personatges amb una duresa facial que superava amb escreix a la del diamant; potser m’haguessin donat el premi Nobel de física, si hagués aconseguit una mostra del teixit de la cara d’un menda d’aquests. I, en tercer lloc, la societat és excessivament permissiva amb els morosos i ha fet els ulls grossos davant els seus excessos i fins i tot els ha brindat sempre un cert empara. A la Península porta compte ser mal pagador. Els llatins són un poble intransigent per a certs comportaments socials, però conformista enfront de la morositat. Per a un morós contumaç la vida és plaent.
En canvi, als països anglosaxons la morositat intencional està molt mal considerada per la societat i als morosos se’ls contempla com a subjectes marginals. En suport a aquesta afirmació en anglès als morosos professionals se’ls anomena «delinqüents»; l’etimologia de la paraula ve directament de la veu llatina delinquens (que comet delicte). A més, a la morositat en anglès se l’anomena «payment delinquency», el que en català vol dir delinqüència en els pagaments; o sigui que en la llengua de Shakespeare als morosos ja se’ls criminalitza amb la seva pròpia denominació.