Francesc Guillaumet Periodista

Deia Salvador Dalí que està científicament demostrat que el centre del món és al mig de l’estació de Perpinyà. I tot i que al geni empordanès li agradava fer aquest tipus de boutades no és menys cert que, amb tot el que passa darrerament a Catalunya, molts dels que ens dediquem a la informació fa l’efecte que ens haguem cregut, també, que el centre mediàtic està situat a Barcelona. I encara que la situació al Principat (l’altre, no el pirinenc) és de summa importància per l’esdevenir del país, si es mira una mica més enllà es fa evident que ni el centre del món és a l’estació de Perpinyà ni la política catalana és (només) l’única capaç de donar notícies polítiques d’interès. Sense anar més lluny aquests dies n’hem tingut un tastet de tot plegat a Andorra amb el trencament del grup liberal al Consell General i amb el que això significarà a curt i mig termini per la política andorrana (que no és poc).
D’entrada, i sense conéixer al detall la realitat política andorrana, el que més sobta de tot plegat és que amb l’operació que s’ha concretat aquests dies sigui ara el grup mixt el segon més nombrós del Consell General. De fet, em penso que seria difícil trobar una cambra parlamentària europea que tingués aquesta mateixa situació. Però com diu l’aforisme cada casa és un món i, en aquest cas, l’expressió és més certa que mai. Però anem a pams. Pels qui no som d’Andorra i ens hem mirat sempre la realitat del Principat amb estima (bàsicament per la proximitat geogràfica, lingüística i cultural d’un país que ha fet possible, entre altres coses, que el català fos present a l’ONU) el Partit Liberal ha estat un dels referents d’aquest país. Als noms de Marc Forné (al que molts vam escoltar parlant de la Constitució Andorrana del 1993 que havia liderat l’excap de govern Oscar Ribas amb el concurs de Martí Alanis i François Miterrand) hi afegim el d’Albert Pintat. Tots dos han estat personalitats de referència dels liberals d’Andorra i persones molt importants per a la construcció del país. Per això, potser caldria fer-se la pregunta de quan va començar la crisi dels liberals. Insisteixo que parlo des de fora, i que per tant l’anàlisi pot ser un tant esbiaixat, però precisament per això (perquè a vegades les coses vistes des de la llunyania es veuen de forma diferent) em penso que el discurs liberal va començar a tenir problemes quan el 2011 el partit no es va  presentar a les eleccions. A partir d’aquell moment, i després de la legislatura de dos anys presidida pel socialdemòcrata Jaume Bartomeu, un altre grup va agafar embranzida. Demòcrates per Andorra (una formació que si hagués de definir també posaria dins del grup de la família liberal) va agafar les regnes i ha guanyat per majoria absoluta dos vegades consecutives. Ergo, em penso que a partir d’aquell moment les coses es van complicar per Liberals d’Andorra. I més quan costa trobar diferències de discurs entre ambdós.
A la present legislatura aquestes diferències moltes vegades no s’han vist massa. I més encara arran de l’acostament que s’ha vist en els darrers mesos entre el cap de Govern Toni Martí i el president del grup liberal, Josep Pintat. Amb la marxa del grup dels cinc consellers crítics amb la forma com s’ha portat el tema de les transferències i competències comunals i l’elecció (per primàries) de Jordi Gallardo s’ha escrit (i és una evidència) que Liberals d’Andorra ha perdut totes les possibilitats de guanyar les properes eleccions siguin o no avançades. I és cert. Però no ho és menys, de cert, que difícilment s’haguessin pogut guanyar aquests comicis des de la posició més o menys benevolent que es tenia amb l’actual majoria de govern. I és que tots els manuals polítics diuen que si es vol assolir el poder cal accentuar les diferències amb el qui mana precisament per convertir en vots i suports electorals la dialèctica entre govern i oposició. Per tant, i des d’aquest punt de vista, em penso (i ho dic amb tota la humilitat del món) que amb el discurs mantingut fins ara Liberals d’Andorra poques possibilitats hagués tingut ja d’assolir el Govern a no ser que s’hagués fet un gir de 180 graus al seu discurs polític.
Ara la situació és ben diferent. Molt haurien de canviar les coses perquè Demòcrates per Andorra no tornés a guanyar les properes eleccions. És ben possible, fins i tot, que ho torni a fer amb majoria absoluta. Ara bé. Veure les crisis com una oportunitat també és una manera de girar la truita. És evident que Ld’A parteix ara d’una situació complicada (i més a Sant Julià i la Massana, on el trencament deixa el partit més tocat). Però potser és el moment de començar de zero, refer el discurs liberal i crear relat per tornar a posicionar-se una altra vegada com alternativa de govern a mig termini. Que enlloc està escrit que la política sigui estàtica i la llei del pèndul és implacable. D’entrada, el fet de fer primàries (malgrat que només s’hi presentés un candidat) ja és una picada d’ullet a una nova manera de fer política. I més en un context, com el que explicava l’enquesta del CRES, on el desinterès per la política és ben evident. Temps al temps, doncs, que ni Roma es va fer amb dos dies ni el Govern és un objectiu en si mateix si primer no se sap ben bé què es vol fer en cas de ser-hi. I és que la cosa pública és una activitat prou seriosa com per fer un apart i tornar a començar en benefici d’una ciutadania que necessita de propostes sòlides i de relat de país. Al capdavall ja ho deia la cançó de Cole Porter... Begin the beguine.