Maria Cucurull

L’altre dia vaig llegir que les models curvy estan començant a fer-se un lloc entre les passarel·les de moda. És a dir que de les noies que abans eren refetones, cepades o ferrenyes ara n’hem de dir curvys. Perquè si dius que ets una model corpulenta no queda bé. El màrqueting se la sap ben llarga i té ben clar que ampliar el cànon de bellesa es pot fer, però això sí, cal utilitzar un eufemisme i si pot ser en anglès, encara millor, perquè així ven més!
Fa un parell d’any vaig descobrir que socialment ja s’accepta que hi hagi homes i dones normals –dic normals perquè és el que veig més habitualment–. Així doncs, ara tenim els fofisans, els que són flonjos però estan sans. Ara, per tant, ja hi ha nom per als que s’han resistit a apuntar-se a la moda dels runners i que són de vida!
Però a més del problema de la incoherència de les talles en el món de la moda, tenim la qüestió dels anglicismes. És la cançó de sempre, fins que el català no sigui present en tots els àmbits no estarà plenament normalitzat. Però una de les grans assignatures pendents i de les quals gairebé mai se’n parla és precisament aquest àmbit, el de la moda; i és justament on la situació de la llengua és més dramàtica.
Tinc la sensació però que això es passa per alt. Sovint es considera un àmbit massa superficial i hi hem anat passant de puntetes. Però jo que tinc una àvia apassionada per la costura, sempre he estat envoltada de retalls, patrons i didals. M’agraden els maniquins, les cintes mètriques i els costurers. Tenim encara ara un calaix de sastre ple de vetes, randes, blondes i tot un regitzell de botons desaparellats per si mai... Que si ara tallem el patró, que si ara faig el repunt de biaix, que si em pots buscar un fil. I aquesta dèria per sargir mitjons i fer vores crec que s’ha viscut a gairebé totes les cases.
I de tot això ara què en queda? Revistes, reportatges i notícies amb un vocabulari tan llunyà al de les padrines... ¿Tant s’ha apartat de la quotidianitat que ens sona ridícul parlar de muscleres, fermalls, bosses de mà, vestits de sastre, lluentons i cotilles? De debò, que ens avergonyeix la nostra llengua?
He llegit al l’En Femení que enguany els outfits de l’street style que duen les it girls són els oversized, però també estan en voga els pantalons Palazzo i els blazers de color primrose yellow però el must have continua essent un little black dress amb stilettos. El que en llenguatge planer diríem: es porten pantalons de camall ample, americanes de color groc i continuen sent un fons d’armari els vestits curts negres amb sabates de saló. És ben trist, però ens acomplexa dir-ho en català, si en lloc de dir «bossa de mà» expliquem que ens hem comprat un clutch som més moderns.
I tristament el problema no acaba aquí. La situació s’agreuja a la xarxa, ja que gairebé tots els blog de moda de noies catalanoparlants són en castellà. Sí, ja ho sabem, és per arribar a un públic més ampli... És normal, qui ho llegiria en català? Bloguers, instagramers, youtubers, tots fan els seus posts en castellà, però si volen ser influenciadors de debò per què no ho fan en anglès, si al cap i a fi, s’utilitzen anglicismes a tort i a dret.
De moment, els productes de moda en català són gairebé inexistents, crec que si volem terminologia catalana relacionada amb el món de la costura, ens haurem de conformar amb els gafets i els escapolons que tinguem per casa, perquè ara per ara a les catifes vermelles no hi desfila glamur en català.