Francesc Guillaumet Periodista

Un dia de Sant Anastasi, patró de Lleida i dia gran de les Festes de Maig, em va tocar cobrir la Diada Castellera a la Plaça de la Paeria. Mentre contemplava com feien pujar construccions que semblaven impossibles vaig agafar unes paraules al volt. L’anècdota se situava a les eleccions municipals de feia poc i la conversa anava sobre l’eslògan que havia triat el llavors alcalde de Valls, Jordi Castells, per a la seva campanya electoral: A Valls, castells de nou. Em penso que va guanyar les eleccions però les persones que escoltava (gairebé sense voler) feien notar que poc després d’aquesta campanya els Castellers de Vilafranca van aixecar el primer castell de deu fent inservible ja un lema electoral que estava ben trobat. Si explico aquesta anècdota és perquè fa poc em vaig fixar en l’actualitat dels Castellers d’Andorra, que han tancat temporada amb el 3 de 7 i perquè em penso que és el pas previ per poder fer el salt als castells de vuit en un parell d’anys com a màxim.
Per raons de feina vaig seguir de prop l’evolució dels Castellers de Lleida des dels inicis i l’evolució de la colla andorrana em recorda molt a la de les terres de Ponent. Un cop consolidats els castells de set, la colla de la Terra Ferma va començar a pensar en un pas més: el 4 de 8. Aquesta torre, que en argot casteller s’anomena el Carro Gros, és una de les construccions que fan més patxoca per la seva base robusta i per la seva alçada, que ja és de certa envergadura. Després del Carro Gros va venir la torre de vuit, que es considera pràcticament com un castell de nou pisos per la seva idiosincràcia i dificultat i poc a poc la de Lleida s’ha anat consolidant com a colla de vuit mentre que ara ja és impensable una Festa Major sense Diada Castellera. Parlar del món casteller també representa familiaritzar-se amb la seva nomenclatura. La pinya, el folre, les manilles, els quarts, l’acotxador, l’enxaneta, carregar o descarregar o fer llenya són algunes de les primeres coses que vaig aprendre d’aquest món que, com les sardanes, té molt de noucentista pel fet que tot té un ordre rebuscat. I és que no hi sobra ningú als castellers perquè qui no està a dalt fa base des de la pinya o els fa costat en les diades que se celebren durant la temporada.
Cito la sardana i la comparo amb el fet casteller però és que la semblança entre ambdós manifestacions té molt en comú. I m’explico. L’expansió dels castells des de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar no hauria estat possible si no s’haguesin donat els condicionants culturals que els acompanyen. El fet és que els castells van néixer a Tarragona entre els segles XVIII i XIX (més concretament a Valls) i tenen com a origen el Ball de Valencians que acabava amb l’elevació d’una torre humana. Com deia Eugeni d’Ors, la sardana a l’Empordà (que és on té l’origen) és natura mentre que a Valls, Lleida o el Pirineu és cultura. És a dir, que quan una dansa tradicional expandeix la seva fama i fa fortuna arreu del territori supera el folklore per esdevenir cultura. I el mateix passa amb els castellers. Perquè si bé és cert que tenen l’origen al Camp de Tarragona i que durant el segle XIX i pràcticament la primera meitat del XX estaven circumscrits en aquest àmbit geogràfic, a partir dels anys 80 i 90 es van anar expandint per tots els Països Catalans. Segons dades de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, actualment ja hi ha més de 8.000 persones que formen part de les aproximadament 60 colles que impulsen aquesta tradició i la porten a les places de pobles i ciutats .
Descomptant la força que tenen els castells a Tarragona i Barcelona, cada vegada hi ha més colles en llocs que a priori poc tenien a veure amb els castellers. Ja he parlat de la colla bordeus (així s’anomena també a la de Lleida pel color de la seva camisa) però és que a les terres de Ponent també hi ha una altra colla a Guissona (els Margeners) mentre que no fa gaire també n’hi havia una altra a la Universitat de Lleida (els Marracos). Però no només Lleida i Andorra, terres allunyades del fet originari casteller, empenyen la tradició sinó que la Catalunya Nord i les Balears també contribueixen a tirar endavant l’empresa com demostren les colles fundades al Conflent, el Vallespir, Palma de Mallorca i Manacor. Com deia, un fet cultural els castells.
Reprenc l’inici de l’article per centrar l’interès amb els Castellers d’Andorra. Sostè el seu cap de colla en declaracions a EL PERIÒDIC que la d’enguany ha estat una bona temporada. I no és per menys. Tancar l’any amb el 3 de 7 és una bona notícia per a una colla que encara té pocs anys d’història. Tot i això, la iniciativa va in crescendo i té l’habilitat d’impulsar iniciatives originals com la Diada de les Set Parròquies que es va fer el mes de juny passat. I si la cosa no s’espatlla, la colla del Principat té les credencials necessàries per créixer en un futur no massa llunyà. Les bases, com s’ha fet notar més d’una vegada des dels responsables de la pròpia colla, estan posades en el mateix escut d’Andorra (Virtus, Unita, Fortior) però la clau de l’èxit la va explicar no fa gaire el cap de colla, Xavier Martínez. Al narrar com s’havia arribat al 3 de 7 que es va carregar i descarregar el 12 de novembre a la Diada de la Sagrera va citar una frase que és clau i que explica l’èxit de la temporada: «I com que no sabien que era impossible, ho van fer».