Francesc Guillaumet Periodista

E ls fets se situen el 1998, dos anys després que José María Aznar guanyés Felipe González per la mínima. Després de 14 anys, el PSOE perdia un poder que havia exercit des de poc després de la recuperació de la democràcia. Per fer front a la retirada d’una personalitat com la de Felipe González, l’històric partit de Pablo Iglesias (em refereixo al fundador del PSOE i no al líder de Podemos) va recórrer a les primàries. Hi van concórrer Joaquín Almúnia i el pallarés Josep Borrell. Pocs dies abans de la votació algú li va dir a Borrell que tenia una notícia bona i una altra de dolenta. La bona era que guanyarien les primàries. La dolenta era que s’imposaria la seva candidatura perquè la gent votaria contra l’aparell. I immersos en aquesta tessitura em pregunto quin serà el resultat de les primàries que ha anunciat Ld’A per elegir el candidat a les properes eleccions generals d’Andorra, que possiblement seran avançades i de les que encara se’n desconeix la majoria d’aspirants.

Posats en situació no està de més fer una mirada als diversos països i tradicions polítiques que opten per aquesta fórmula. I la més representativa, per raons d’importància geopolítica és, sens dubte, la d’Estats Units. Per tots és sabut que ben bé un any abans de les eleccions el Partit Demòcrata i el Partit Republicà comencen a greixar les seves maquinàries electorals per encarar les eleccions. Els diaris n’anem plens d’aquesta manera de fer americana. Sense anar més lluny, a les darreres primàries es van publicar amplis reportatges sobre els caucus, el superdimarts o el perquè les eleccions se celebren sempre el primer dimarts després del primer diumenge de novembre.
Parlava des les primàries d’Estats Units i no em puc estar d’assenyalar que allí cada aspirant se les ha d’ingeniar per recollir fons (d’altra manera és impossible pagar una campanya que val un ull de la cara). Fer-ho així també dona una pàtina de transparència a cada precandidat, ja que tothom sap d’antuvi que si les petroleres o les empreses d’un determinat sector donen fons a una persona ja dona pistes de quin tipus de polítiques desplegarà quan arribi al càrrec. D’altra banda, el fet de fer primàries a cada estat també dona una radiografia molt aproximada de com respira cada territori i quins equilibris de partit es podran fer a posteriori. Només per posar un exemple, el senador demòcrata Beni Sanders, que competia amb Hillary Clinton, va obtenir el millor resultat a Nova York, precisament l’Estat d’on era senadora Clinton. I és que Sanders agrupava l’ala més esquerrana del Partit Demòcrata i el suport que li va brindar aquest estat no feia més que demostrar l’adscripció clarament progressista d’una societat cosmopolita com la novayorquesa.

En temps de nova política no està de més que les noves generacions donin el pas per intentar liderar nous moments

De primàries també n’hem vist recentment a França. Va ser en ocasió de les darreres eleccions que van fer president de la República Emmanuel Macron. El Partit Socialista Francés també ha optat els darrers anys per elegir el candidat d’aquesta manera. L’exprimer ministre Manuel Valls va veure a temps la jugada i va dimitir del govern d’Hollande quan va començar a funcionar la maquinària preelectoral. Però en aquest cas les bases del socialisme francès (potser mogudes també per l’eclosió de Jean-Luc Melenchon) es van escorar més cap al missatge social que representava l’exministre d’Educació francès que pel discurs més conservador de Valls. Tres quarts del mateix va passar mesos abans a Gran Bretanya, quan Jeremy Corbyn va arrasar entre les bases amb un discurs netament d’esquerres en un partit que venia de la tercera via de Toni Blair i del socialisme més centrista de l’expremier Gordon Brown. A diferència de França, on el socialisme francès va obtenir els pitjors registres de la seva història, Corbyn va fer un resultat brillant a Gran Bretanya. En unes eleccions on tot semblava que anava de cara a la primera ministra Theresa May, que havia de capitalitzar el resultat del Brèxit, Corbyn va estar a punt de donar la sorpresa i es va reivindicar com a alternativa més que possible a curt termini.

I si a Gran Bretanya les bases van reforçar Corbyn també va passar el mateix a Espanya amb les primàries que van tornar Pedro Sánchez a la primera secretària del PSOE. Davant d’una Susana Díaz que comptava amb tot el suport político-mediàtic de l’stablishment, Sánchez va saber connectar directament amb les bases per tornar a liderar un partit que l’havia fet fora de males maneres l’octubre del 2016. Tot i això, i si les coses no canvien molt, Pedro Sánchez no ho té tant de cara com Corbyn per guanyar les properes eleccions. Amb un Podemos a la baixa i un PSOE que creix tímidament a l’alça segurament li serà molt difícil formar una majoria de govern alternativa a un PP en declivi (però encara primer en intenció de vot) i un Cs en clar creixement que sumaria majoria absoluta amb els conservadors.

I és precisament en aquest context en el que Ld’A votarà properament en primàries per elegir el seu candidat a liderar el Govern. Jordi Gallardo ja ha manifestat la intenció de presentar-s’hi i pel que publica EL PERIÒDIC, i hi pot haver alguna altra persona que podria donar el pas. Amb Josep Pintat al marge, les bases votaran a favor o en contra de l’aparell del partit com ha passat al PSOE i al Partit Laborista Britànic? La pregunta queda sobre la taula però el que és clar és que, en temps de la nova política, no està de més que les noves generacions donin el pas per intentar liderar nous moments. Potser per això, vist des de fora, em penso que les primàries són un encert.