Francesc Guillaumet Periodista

Quan des de l’Executiu s’especula amb un hipotètic avançament electoral (així ho va dir el ministre Espot la setmana passada) i el mateix cap de Govern convida els líders dels grups parlamentaris a la taula de negociació per dibuixar l’acord d’associació amb la Unió Europea la lectura és clara i la va fer dijous l’editorial d’EL PERIÒDIC: Toni Martí no vol encarar en solitari els previsibles costos que un acord d’aquestes característiques podria suposar per a Demòcrates per Andorra. Però lluny del lícit interès electoral que poden tenir uns i altres el cap de Govern fa bé de convidar tothom a la taula perquè una operació d’aquestes característiques no pot ser només cosa d’un sol partit (per molta majoria absoluta que tingui).
Anem a pams. Les negociacions de l’acord d’associació amb la Unió Europea es preveuen llargues. Això vol dir que ni que les eleccions es fessin quan toca no hi hauria una proposta en ferm sobre la taula. Per tant, i dit en terminologia popular, el més calent és a l’aigüera. D’entrada és evident que la Unió Europea negocia amb una posició de força ni que només sigui per una qüestió numèrica. I m’explico. Quan fa un any vaig tenir l’oportunitat de conversar amb gent de la Comissió Europea en un viatge de periodistes vam parlar molt del brèxit, que és un dels temes que més preocupaven en aquell moment Brusel·les (el tema català, si bé n’estaven a l’aguait, encara no havia eclosionat amb la força amb la que ho ha fet darrerament). I si no em falla la memòria ja se’ns va dir llavors que el número de funcionaris i negociadors que la Unió Europea podia disposar sempre seria infinitament superior al  que pogués aportar la Gran Bretanya. I és que un transatlàntic de 27 estats, com és Europa, sempre tindrà més potencial que un sol país.
I si això funciona per a Gran Bretanya tres quarts del mateix pot passar amb les negociacions que la UE estableix amb Andorra, Mónaco i San Marino. Per tant, que Martí convidi tothom a ser partícip d’aquesta negociació és una postura intel·ligent (i necessària) perquè l’associació amb la Unió Europea no s’hauria de fer mai sota la premissa d’un sol partit sinó amb participació d’una societat que delega la seva representació a través d’una realitat parlamentària, plural per antonomàsia. Precisament perquè la qüestió és prou important és de calaix que s’escapa a una sola legislatura i que l’acord (en cas de ser-hi) necessitarà del concurs de tot l’arc parlamentari andorrà. De fet, no estaria de més tantejar la ciutadania d’alguna manera o altra per saber com respira la gent del Principat sobre aquest acord. I és que tothom hauria de saber quins avantatges i inconvenients tindrà estar associats amb la Unió Europea, si els joves tindran o no la possibilitat de treballar i formar-se en algun dels 27 països que en formen part com si fossin ciutadans d’aquestes mateixos estats (prerrogativa que es dona també a la ciutadania dels països membres) i si hi haurà o no lliure circulació de persones o mercaderies o, en tot cas, quines restriccions s’imposaran tenint en compte les particularitats del Principat. En aquest sentit, el cas del tabac, per exemple, pot arribar a ser paradigmàtic per la seva importància en el sector productiu del país i per les moratòries que es puguin establir al respecte si és que finalment s’avança en aquesta direcció. Totes aquestes preguntes, que segurament la gent es farà, sempre serà millor que es puguin abordar amb una gran majoria parlamentària de país, aportant coincidències i discrepàncies, que només amb el concurs del Govern.
D’entrada, és evident que per la seva dimensió geogràfica Andorra ha d’establir també les seves línies vermelles per preservar la seva pròpia personalitat tot i que això pot ser perfectament compatible amb les directrius que marca la Unió Europea. Però ara per ara el que seria aconsellable és encarar la negociació amb paciència, fer-ne partícip al màxim número d’actors possibles, apurar la transacció tant com calgui i allunyar-la al màxim de l’interès de partit amb el benentés que a l’hora de la veritat serà tot el Principat el qui, arribat el cas, s’haurà d’adaptar a les directius que marqui l’acord.
Una operació d’aquestes característiques és una operació d’estat en tota regla pel que significa canviar uns paradigmes que han funcionat més o menys igual des de fa diverses generacions. Amb aquest punt de partida correspon als partits, com a actors principals que són, consensuar coincidències i trobar llocs comuns amb la idea que la resultant final només pot ser una: revertir en la millora del país i posar les bases per una Andorra diferent de la que s’ha conegut fins ara. I això, a priori, no té perquè ser negatiu sinó que pot ser una oportunitat que cal aprofitar. Sense anar més lluny, i salvant totes les distàncies perquè en aquest cas es tractava d’un ingrés al club comunitari i no d’un acord d’associació, el Producte Interior Brut (PIB) d’Espanya va créixer de manera exponencial durant cinc anys després que el 1985 es fes efectiva la seva entrada a la Unió Europea. En darrer terme, però, serà la ciutadania andorrana la que, a través de referèndum, haurà de referendar el pacte al que hauran arribat els seus polítics. I per això és important que aquest acord, independentment del partit que el rubriqui al tenir en aquell moment les responsabilitats de govern, compti amb l’ampli consens del Principat.