La perversitat de la flexibilització
La flexibilitat és la capacitat que tenen l’economia i les empreses per adaptar-se ràpidament i de forma eficaç als canvis conjunturals del mercat. No es tracta pas d’un concepte nou. De fet, George Joseph Stigler, economista nord-americà que fou guardonat amb el premi Nobel d’Economia l’any 1982, ja va redactar el 1939 un article on explicava àmpliament aquest concepte i les seves implicacions.
Les accions són sempre les mateixes: un contracte de treball indefinit que cedeix el lloc a un de definit, sempre de curta durada i renovable indefinidament; acomiadaments simplificats amb uns costos reduïts al mínim; les negociacions col·lectives són substituïdes per individuals; i els sindicats són reduïts a la mínima expressió.
El més curiós d’aquestes mesures és que el resultat que s’esperava, teòricament, sobre la disminució del percentatge de desocupats no sempre ha estat cert. A Alemanya, l’atur ha passat de l’11,2% de la població activa l’any 2005 a un 4,6% el 2015. Per contra, a Itàlia, aquesta dada ha augmentat del 7,7% el 2005 a l’11,9% el 2015.
Malgrat que el resultat de l’aplicació d’aquest seguit de mesures pugui semblar positiu a Alemanya, un dels països que més han apostat per la flexibilització del mercat laboral, també és cert que allà s’ha constatat un increment considerable de la pobresa. Es parla habitualment de persones que, malgrat tenir un contracte de feina, pateixen importants dificultats per arribar a finals de mes. Fins i tot, alguns, poden ser sense sostre!!!
L’efecte pervers de l’aplicació de la flexibilitat és l’augment de la pobresa. A Alemanya, un referent europeu en termes d’atur baix, la taxa de treballadors pobres és del 15%. A Itàlia, que ha aplicat al peu de la lletra aquest concepte, la taxa arriba a ser de fins a un 20%. Per què? Perquè, al final, la realitat és que la precarietat del treball redueix de forma dràstica els ingressos de les llars.
Ens podem qüestionar per què els governs de dretes aposten per la flexibilització laboral si aquestes mesures en el seu conjunt el que acaben generant són treballadors pobres i, en canvi, els seus efectes a l’hora de permetre una suposada disminució de l’atur són qüestionables. En realitat, la flexibilització permet a les empreses adaptar-se més ràpidament a la demanda i incrementar a un ritme molt més elevat els seus beneficis, però, en cap moment, s’aposta per la formació o per la fidelització dels empleats. En resum, no es busca i no interessa buscar la qualitat del treball ben fet.
Una altra possibilitat per lluitar contra la desocupació i la precarització dels treballadors és la formació inicial i continuada, però per això els governs han d’apostar fermament per l’educació ja des de la infància i per ensenyar els seus ciutadans a ser crítics. Són dos models de societat que s’enfronten, dues ideologies ben diferents. Nosaltres, els socialdemòcrates, apostem pel segon model.