L’ estiu ha anat francament bé a Andorra pel que fa a visitants (la xifra d’un milió de persones parla per si sola). Tot i això hi ha una altra dada que contrasta amb aquesta i que no acaba de fer justícia a tot el que el Principat pot aportar. I és que el fet que del total de visitants que s’atansen al país només un 1% hagin apostat per fer turisme cultural és per fer saltar totes les alarmes. I més quan aquest país té un patrimoni i una història que poden donar molt més de sí.
Per superar un problema, però, la millor solució és reconèixer-lo i posar les bases per remuntar la situació. I vist des de fora aquesta és la sensació amb la que em quedo després de tenir notícia de la roda de premsa de la ministra de Cultura, Olga Gelabert, i de la responsable de Museus, Marta Planas. D’entrada, la idea d’impulsar a mig termini un Museu Nacional sona prou bé i pot començar a posar les bases per revertir una situació que necessita de molta planificació i voluntat política.
Pel que fa a Andorra, i com a català, m’adono que encara hi ha molta gent a banda i banda de la frontera que desconeix el sistema polític del Principat. Fins no fa tants anys vaig haver d’explicar a una persona, que ara és un càrrec electe, que Andorra té un govern i dos Coprínceps, el bisbe d’Urgell i el president de la República Francesa, en virtut de la signatura dels Pariatges. Tenir un lloc, doncs, en el qual s’expliqui la idiosincràsia d’Andorra, perquè els drets del comtat de Foix van passar a la República Francesa i com es va gestar la Constitució del 1993 (amb l’especial aportació d’Òscar Ribas i el bisbe Joan Martí Alanis) seria un bon reclam per als visitants que volen alguna cosa més que esquí i compres. Un Museu Nacional (la Casa Museu d’Areny Plandolit o la Casa de la Vall també en serien socis fundadors) podria remuntar-se als temps de la prehistòria per anar explicant l’esdevenir del país des de l’Edat Mitjana fins als nostres dies. D’alguna manera es tractaria de dedicar especial atenció a una cultura que s’ha anat forjant al llarg dels segles, que ha cristal·litzat amb un país modern i obert al món i de la que el Manual Digest en relata el seu ús consuetudinari.
A més de bastir una bona xarxa de museus, el turisme cultural també té un bon punt de partida en el romànic andorrà. Entre finals de maig i principis de juny es va anunciar el projecte d’impulsar una candidatura per aspirar a Patrimoni de la Humanitat. Ja vaig publicar llavors que temples com Sant Miquel d’Engolasters, Santa Coloma o Sant Joan de Caselles tenen una carta de presentació exel·lent. El que cal és invertir en aquest patrimoni, fer accions de restauració dels edificis per posar-los en valor i treballar en paral·lel per divulgar rutes que captin l’atenció del públic. Al documentar-me sobre el tema observo amb atenció la proposta del Bus Turístic que uneix paisatge i romànic i que mena amb mà destra per alguns dels racons més interessants del Principat. El recorregut pel santuari de Meritxell, Sant Joan de Caselles o el Mirador del Roc de Quer, entre altres escenaris, és una bona proposta que caldria potenciar, fer créixer i, si cal, dialogar amb altres iniciatives paral·leles.
A vegades també va bé donar un cop d’ull a com se les enginyen territoris que han fet del turisme cultural la seva raó de ser. La Vall de Boí, amb un romànic que és Patrimoni de la Humanitat, és un cas d’èxit en aquest àmbit. I no només pel seu patrimoni sinó també pel seu paisatge. Més a l’est, a les Valls d’Àneu, l’Ecomuseu proposa des de fa anys una ruta per les esglésies romàniques del Pallars Sobirà i just després del Port de la Bonaigua, a la Val d’Aran, cada estiu se celebra una nova edició del Romànic Musicau. Amb un bon programa de concerts de jazz i música clàssica que té les esglésies com a escenari s’aconsegueix donar a conèixer les peculiaritats del romànic occità.
Potenciar les rutes, però, no significa apostar només pel romànic sinó que és un camp obert a moltes possibilitats. Sense anar més lluny, la Diputació de Lleida va impulsar fa tres anys el projecte  Perseguits i Salvats, que senyalitza i promociona els camins que van seguir els jueus que escapaven de la barbàrie nazi. Essent Andorra un lloc que també va formar part de les xarxes d’evasió per rescatar aviadors aliats que havien caigut en zona alemanya no estaria de més explorar aquest terreny i potenciar les col·laboracions pertinents per captar un nínxol de mercat que aposta per la història.
Fet i fet, el que cal és posar fil a l’agulla i treure partit del potencial que té Andorra en aquest camp. No és menys cert que fer del turisme cultural un reclam per atraure visitants també passa per una bona política de comunicació i per combinar els elements tangibles amb experiències com les que dona la bona gastronomia (un altre punt fort per atraure un visitant amb un alt poder adquisitiu). Una bona presència al món 2.0 i saber construir un relat que prioritzi el patrimoni hi farà la resta. Al capdavall, del que es tracta és d’aconseguir que quan l’any vinent es coneguin les xifres de visitants, aquest 1% de turistes que aposten per la cultura es pugui multiplicar per deu. Només així es posaran les bases per aprovar una assignatura que ara encara està pendent. 
Periodista